César Molinas: Què fer amb la corrupció.

El funcionament dels éssers vius, dels motors d’explosió i dels organismes socials produeix, inevitablement, residus tòxics que s’han d’eliminar. Si no es fa, sobrevenen la mort i la descomposició. D’aquí l’existència dels ronyons, dels tubs d’escapament i de la regulació dels partits polítics, per exemple.

En tots els sistemes polítics hi ha corrupció: és tan consubstancial amb la política com el monòxid de carboni amb l’automòbil. Per això, en les democràcies avançades, hi ha lleis que regulen l’activitat interna dels partits polítics. Aquesta regulació imposa els mecanismes de reciclatge de toxines que permeten que la democràcia segueixi funcionant de manera saludable. El nivell insuportable que ha assolit la corrupció política a Espanya es deu a l’absència de reciclatge dels residus tòxics que generen els nostres partits. La democràcia espanyola és com un cos sense ronyons o un cotxe sense tub d’escapament.

La llei espanyola de partits polítics és buida de contingut i permet que, a la pràctica, els partits s’autoregulin. Això és una anomalia gravíssima i insòlita en les democràcies avançades. Els partits polítics no s’han de autoregular perquè són entitats especials a les quals se’ls reconeix el monopoli de la representativitat política i es financen amb recursos públics. Aquest reconeixement no ha de donar-se sense un rigorós control legal per evitar que els partits acabin, com a Espanya, convertint-se en elits extractives. A Alemanya, per exemple, la llei obliga els partits a celebrar congressos biennals, que els delegats en aquests congressos siguin elegits per votació secreta entre els militants, que els candidats a càrrecs electes siguin elegits en primàries, a sotmetre a auditories externes… El sistema genera competència entre els dirigents i els candidats a ser-ho. Com no pot ser d’altra manera, els mecanismes de reciclatge de residus són la democràcia interna, la transparència i la competència. Hi ha corrupció política a Alemanya? Per descomptat que n’hi ha, però els mecanismes legals previstos eviten una espiral degenerativa i contagiosa com l’espanyola. La corrupció pot arribar al turmell, però el drenatge impedeix que arribi al coll.

A Espanya els congressos dels convoquen les adreces partidàries quan els convé, els candidats són nomenats per cooptació, gran part dels afiliats són càrrecs públics o propers, les auditories les fa el Tribunal de Comptes -els membres són nomenats pels partits- amb anys de retard… Per què no hi ha sistemes de dragatge de residus en la política espanyola? Perquè en la Transició es va decidir potenciar l’estabilitat dels partits cedint un poder gairebé il·limitat a les seves cúpules dirigents. Pesava molt el record de la inestabilitat política durant la II República i es confiava que partits estables donessin lloc a una democràcia estable. A més, es creia que aquest tipus de partits era una garantia d’unitat política davant el procés descentralitzador de l’Estat de les Autonomies. Avui cal reconsiderar aquesta decisió, perquè el preu que s’ha pagat per ella ha estat excessiu.

La manca de competència interna i de control extern en els partits espanyols ha tingut dues conseqüències. Primera, una corrupció a la qual no és possible posar límits i que té efectes cancerígens. No es tracta de càrrecs cometent delictes o de partits buscant diners extres. Es tracta d’empleats i polítics integrats en els aparells que els utilitzen per enriquir-se sense control o per aconseguir ingressos addicionals escapant al control d’Hisenda. De la corrupció individual s’ha passat a una fase institucional. La segona conseqüència ha estat la degeneració de la competència tècnica i capacitat de lideratge dels nostres polítics, cooptats sobre la base de la seva fidelitat a les cúpules en cada volta del torn electoral amb greu detriment de la seva iniciativa i independència de pensament, tot i la supervivència en els engranatges partidaris de moltes persones capaces i honestes.

Què fer? No cal esperar que el sistema actual es regeneri de manera endògena. No ho farà. I la solució no passa per més fiscalia i més tribunals. Això és necessari, però insuficient. Cal regular als partits espanyols des de fora, com a Alemanya. Cal una nova llei de partits polítics que imposi la democràcia interna i la transparència, és a dir, que obligui a tenir mecanismes de reciclatge de residus tòxics. Això és l’últim que farà una elit extractiva perquè viu de l’opacitat i de la cooptació. La reforma caldrà fer contra la resistència numantina de les elits partidàries, que abans prefereixen passar pel jutjat de tant en tant de sotmetre a controls externs. Cal un ampli moviment ciutadà per exigir una Llei de Partits com l’alemanya, que imposi congressos periòdics, que obligui que els delegats es triïn per sufragi secret entre la militància, que obligui a fer primàries per elegir tots els candidats a càrrecs representatius , i que obligui a auditories externes independents. S’hauria de recollir firmes per portar una proposta de llei en aquest sentit al Congrés dels Diputats. Qui hi estarà en contra públicament?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s