Salvador Pla: Descobrir el Món (I).

No se sap, ni aproximadament, la quantitat d’éssers vius que habitem en el planeta terra. Deu ser impossible saber-ho, ni que sigui mes o menys. Fins i tot quan parlem ja no d’habitants, sinó d’espècies, tampoc queda clar: hi ha oscil·lacions de si 5 o 25 o 30 milions. La variació no es petita.

Ja concretem una mica mes si parlem d’habitants humans. És calcula que som 7 mil milions, amb l’advertència que ves a saber si es cert o si la xifra esta a prop de la realitat. Però ho donem per bona. Tampoc ningú tindrà temps de contar-los un per un.

N’hi ha dos tendències sobre la població mundial ben clares. Primer, veiem un creixement imparable, exponencial, que fa que en 200 anys s’hagi multiplicat per 7 la gent que convivim a la terra. I el ritme augmenta. El creixement de població entre 2000 i 2010 ha estat semblant al creixement de població de 1900 a 1950. Per cert, arribarem als 8 mil milions cap el 2026.

D’altre banda, ens trobem el país amb menys habitants del món: 9 famílies. De fet, viuen de vendre segells, monedes i dominis d’internet principalment. Situada en la polinèsia francesa, depenen de Gran Bretanya. Els 50 habitants registrats de Pitcairn Islands tenen l’honor de residir al primer país del món on es va aprovar el sufragi femení fa més de 100 anys.

Res a veure amb els mes de 36 milions d’habitants de Tòquio, la ciutat mes poblada. Tan poblada que necessiten dels “oshiya (押し屋)”, que son treballadors del metro que en hores punta i en estacions de molta afluència, es dediquen a empènyer la gent dintre dels vagons. Precisament la segona tendència sobre la població es la seva concentració: molta gent en molts pocs metres quadrats. El 35% de la població viu en 2 països, Xina i l’Índia, que fan el 2,5% de superfície del món. De fet, els estats mes grans del món tenen la majoria de la seva superfície deshabitada: Rússia, l’Antàrtida i Canada. I això que el 70% del món es aigua!

Clar que aquesta aigua es salada, no ens serveix per beure. La que si serveix per treure’ns la set, esta mes buscada. Cap a l’any 2000, nomes la meitat dels ciutadans d’Uganda tenien accés. I això que hem de beure un mínim de 2 litres diaris. Les guerres originades per la falta d’aigua potable es una ficció recorrent. A la realitat, els conflictes armats, aquells que maten, solen ser per qüestions mes trivials i que venen a ser per diners, simplement.

Ai, el diner. El que utilitzem actualment se li diu fiduciari, es a dir, no es com una moneda d’or. No, aquí un bitllet de 500 euros val això per que qui ho emet ho diu així i la gent hi confia en això. Abans no era així. Una moneda d’or o plata valia el seu pes. Però a Bretton Woods, un lloc on ara bàsicament atrau turistes amb ganes d’anar esquiar i situat a la costa atlàntica dels Estats Units, poc després de finalitzar la II Guerra Mundial es va establir que tots els diners del món fossin convertibles al dòlar nord-americà. I aquest si que tenia un canvi permanent a l’or: una onça eren 35 dòlars. Però va durar poc. L’any 1971, sent Nixon president, es va treure aquest patró davant la por que molts governs i banc estrangers volguessin comprovar aquesta convertibilitat. Es veu que se’ls hi va anar la ma fent dòlars per pagar la guerra de Vietnam i ja ningú es fiava que la Reserva Federal fos capaç de pagar-ho…

En fi, que les autoritats de USA van dir que canviar dòlars per or s’acabava i desde aquell moment, el diner no te cap suport real darrere.

El símbol del dòlar $ nord-americà amb 2 ratlles diuen que es sobreposar la U sobre la S de United States. En canvi el de una sola ratlla ve del símbol del peso o dolar espanyol, moneda d’us en les colònies espanyoles d’ultramar. Son explicacions possibles, al reves del símbol del euro que se sap certament l’origen: es una interpretació d’una lletra grega, la èpsilon.

Monedes i bitllets que solen estar mal (o poc) repartits. Segons l’ONU, es compleix el principi de Pareto: el 20% de la població te el 80% de la riquesa mundial. De fet, Vilfredo Pareto, sociòleg, economista i filòsof, va fer per primer cop aquesta observació precisament estudiant la distribució de la riquesa a Itàlia a principis del segle passat. Ja veiem que aquest repartiment es un clàssic de la humanitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s