Juan Hernández Vigueras: Un risc global, així funcionen els fons voltor.

juan hernandez viguerasLa demanda davant els tribunals de Nova York i la retenció de la Fragata Llibertat demostren l’enorme poder dels fons voltor, que operen en el marc d’un sistema financer global descontrolat i constitueixen un problema que amenaça fins i tot a alguns països europeus, com Grècia i Espanya.

Fins fa poc, els fons voltor eren un problema per a alguns països en vies de desenvolupament amb elevat endeutament extern generat per règims dictatorials. Però en l’actualitat es presenten com un perill per als països europeus empobrits com Grècia. Lluny de ser una cosa marginal, són part d’un sistema financer globalitzat sense control, que amenaça l’economia real i fins a la mateixa democràcia. Els denominats en l’argot financer anglòfon Vulture funds (fons voltor) no són més que l’apel•latiu dels fons d’inversions d’alt risc (hedge funds) que, sense cap regulació, s’especialitzen en l’adquisició de valors i actius devaluats de corporacions empresarials però, sobretot, de bons sobirans dels Estats en dificultats econòmiques o a la vora de la fallida. Perquè en els mercats financers mundials els deutes dels Estats són un actiu més, objecte de negocis purament especulatius.

L’amenaça sobre Grècia

Al maig de 2012, The Guardian informava que uns dies abans un grup de fons voltor havia obtingut enormes guanys aprofitant els alts i baixos en la cotització de la devaluada deute grec, mentre els ciutadans grecs veien disminuir els llocs de treball i els salaris i el deteriorament del seu nivell de vida. Afegia el diari britànic que aquests fons han estat adquirint bons sobirans grecs sotmesos a legislació estrangera, perquè als bonistes sota la llei nacional se’ls va obligar per acord majoritari a acceptar una retallada, encara que els hagi resultat rendible. Però això no ha estat suficient als fons d’alt risc com Dart Management, domiciliat a les Illes Caiman, que s’han guanyat el qualificatiu de voltor, o al fons Elliot Associates, matriu del fons voltor NML Capital, molt conegut per peruans i argentins, propietari pel que sembla d’un bon paquet de deute grec. Segons l’estudi d’advocats Bingham McCutchen, un grup d’aquests fons s’estava organitzant per tal d’adoptar, arribat el moment, accions judicials contra Grècia. L’objectiu és el de sempre: obtenir imports superiors al capital invertit mitjançant rendibilitats pel valor nominal dels bons (1).

Els fons voltor poden ser una amenaça política previsible per a certs països de la Unió Europea democràtica i desenvolupada. Representen una modalitat d’especulació financera singular, que consisteix a adquirir bons sobirans a preu de saldo, en circumstàncies molt particulars, per després vendre’ls molt més car, però no després d’esperar una nova conjuntura del mercat sinó forçant els governs a pagar més del que que van pagar, amb greu perjudici per a les economies i el benestar de la població. Per això disposen del poder que els concedeix el sistema financer global vigent.

Les innovacions de Wall Street

Vegem com van sorgir. Els escassos estudis realitzats (2) apunten que l’origen dels fons voltor es troba a la mutació soferta per l’endeutament dels Estats des de mitjans dels noranta. Tradicionalment, el deute públic extern es contreia amb un grup de bancs sindicats que atorgaven préstecs als governs amb rendibilitats fixes o variables com inversions a llarg termini. No és un típic negoci bancari tradicional, les entitats creditores no buscaven l’especulació a curt termini i es sobreentenia que afanyar per recollir beneficis podria anar contra els seus propis interessos. Encara més, aquests bancs compartien el propòsit de desenvolupar negocis al país del qual eren creditors, i la idea d’exercir pressions mitjançant litigis per al reemborsament del deute era contrària a aquest propòsit estratègic.

No obstant això, a mitjans dels noranta, gran part d’aquests préstecs sindicats es van anar convertint en valors borsaris negociables. Aquesta transformació substancial es va recolzar en la coneguda crisi del deute llatinoamericana, que va generar un llarg període de reestructuracions del deute sobirà que va agreujar la situació de les economies dels països afectats. I va ser llavors, cap a 1989, quan el secretari del Tresor dels Estats Units, Nicholas Brady, va dissenyar el seu famós pla, consistent -simplificant- en el canvi dels préstecs sindicats als governs per bons amb els quals es podia comerciar lliurement. Per això poc més tard es digués “bons Brady” a aquells sorgits durant la reestructuració del deute sobirà, específicament als títols borsaris sorgits del bescanvi dels préstecs dels bancs comercials als governs per bons sobirans negociables. Va ser una de les tantes innovacions introduïdes en interès de Wall Street amb l’objectiu d’ampliar els mercats financers, basant-se en la llibertat dels moviments internacionals de capitals i en la titulització (“securitization”) (3) o conversió dels crèdits (deutes ) en valors borsaris, un mecanisme similar al que va portar després a la difusió de valors recolzats per les famoses hipoteques subprime.

D’aquesta manera, avui els mercats del deute sobirà on operen els fons voltor són una quota important dels mercats financers globals, que sotmeten a l’economia real a un procés generalitzat de financiarització, on “els mercats” dominen les economies i són el referent de qualsevol política d’un país i, podríem dir, que són la mesura de totes les coses. En aquest entorn mundial se situa l’especulació particular dels fons voltor quan busquen rendibilitat imposant-se sobre el país deutor, insensibles als seus problemes econòmics i socials i en detriment del seu potencial de desenvolupament per complir els seus compromisos exteriors.
En acció

Aquests fons especulatius ideen estratègies i operatives molt elaborades per lucrar sense crear riquesa ni ocupació. La seva estratègia bàsica, com suggereix la metàfora del voltor, consisteix en sobrevolar en cercles al voltant de la seva presa per llançar en picat quan aquesta, esgotada, ja no té escapament (on vegin un nínxol de mercat d’alta rendibilitat). En general, aquests fons no representen inversors ordinaris o prestadors que adquireixen el deute d’un país en el mercat primari, quan surt a subhasta pública, sinó que sovint l’obtenen al mercat secundari, quan la cotització baixa a nivells ínfims.

En altres casos, el procés especulador comença amb la negativa a acceptar les reestructuracions de deute sobirà, quan les circumstàncies econòmiques del país les imposen seguint una racionalitat econòmica acceptada per la majoria dels creditors internacionals. Es converteixen així en holdout crèdits, creditors que es neguen a acceptar l’acord col·lectiu, per així obtenir una major rendibilitat posteriorment. De vegades, els fons voltor planifiquen “operacions inversores” altament lucratives mitjançant l’adquisició de deute antiga a preu de saldo, heretant als holdouts per més tard aconseguir, mitjançant la pressió judicial, un enriquiment il·lícit. I fins i tot intentaran perseguir el lucre projectat amb estratagemes de tot tipus, més enllà dels litigis successius davant els tribunals, per obligar el país deutor a pagar més, elevant el cost de l’amortització del deute públic extern pendent.

El cas d’Argentina il·lustra la capacitat litigiosa dels voltors financers i algunes de les tàctiques extrajudicials a les quals acudeixen, des del segrest de la Fragata Llibertat a Ghana a la creació d’un influent lobby ad hoc als Estats Units, la plataforma American Task Force Argentina (ATFA), dedicada professionalment -una activitat legal enllà- a crear una opinió favorable als seus interessos i influir en els legisladors, sota la direcció de dos exalts càrrecs del govern de Bill Clinton (4).

L’alta rendibilitat buscada pels fons voltor, doncs, no s’aconsegueix per la via del mercat sinó gràcies al seu poder econòmic i polític per assetjar als països endeutats més vulnerables, sense aportar valor afegit algun a l’economia real que generi riquesa i ocupació , obstaculitzant la sortida de conjuntures crítiques d’aquests països i fins impedint el desenvolupament econòmic i social. Així, durant anys aquests fons especulatius han representat una plaga per als països menys desenvolupats o més endeutats, des del Perú fins Zàmbia, aconseguint convertir en ostatges a aquells Estats que havien obtingut molt finançament extern. Durant anys, els fons voltor van tenir certa preferència per aquelles nacions que el Banc Mundial i el FMI van definir com països pobres molt endeutats (Heavily Indebted Poor Countries o HIPC), als quals van crivellar amb demandes judicials. Tota una línia de negoci financer iniciada pel magnat Paul Singer, fundador del hedge fund Elliot Associates, al qual pertanyen NML Capital i Aurelius Capital, que lideren als demandants en el cas argentí que es substància davant els tribunals de Manhattan.

La regulació fracassada

Un cas interessant i gràfic és el de Zàmbia, que va demostrar la incapacitat del G-8 davant les finances. Donegal International, una societat financera registrada al paradís fiscal de les Illes Verges Britàniques, reclamava 42 milions de dòlars per un deute d’aquest país africà per la qual havia pagat 4 milions de dòlars. L’alt tribunal de Londres va sentenciar la suma reclamada i incrementada pels interessos, encara que el deute tenia en el seu origen un valor nominal molt inferior a l’exigit i havia nascut de la compra de tractors a Romania pel president-dictador que regia Zàmbia en els anys de la Guerra Freda (5).

L’escàndol d’aquell judici i la sentència generar un gran enrenou a Londres entre activistes i diputats en moments en què es debatia l’assumpte de la pobresa a l’Àfrica. El primer ministre, Gordon Brown, va portar aquesta qüestió a les reunions del G-8 a Escòcia, sense aconseguir cap resultat pràctic. Malgrat aquestes derrotes, més les campanyes davant l’opinió pública i les autoritats contra el deute dutes a terme per ONG’s com Jubileu 2000 van aconseguir cert impacte. Finalment, l’abril de 2010 el Parlament britànic va aprovar una llei que impedeix el reclam dels deutes dels països més pobres davant els tribunals de Londres. Però la realitat avui és que aquest pas endavant no ha resolt el problema de la gran especulació financera que posa de genolls als governs democràtics en conjuntures econòmiques complicades, o que segueix espoliant als països com la República Democràtica del Congo, on un fons voltor novaiorquès, FG Capital Management, li reclama ni més ni menys que 100 milions de dòlars al país més saquejat d’Àfrica.

1. The Guardian, 17-5-12.
2. Vegeu, per exemple., Kenneth H. Fukuda, What Is a Vulture Fund?, The Center for International Finance and Development, The University of Iowa, maig de 2008 a http://ebook.law.uiowa.edu/ebook/about-us
3. Leonard Seabrook, US Power International Finance. The Victory of Dividends, Palgrave, 2001.
4. The Wall Street Journal Americas, 15-10-12.
5. Greg Palast, Vulture Fund Threat to Third World, BBC, 14-2-07, http://www.gregpalast.com/vulture-fund-threat-to-third-world/

Article amb © de “Le Monde diplomatique, edició Cono Sur”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s