César Molinas: Estenent ponts.

Cesar_MolinasEl paisatge després de la batalla catalana del 25 de novembre és desolador. Després de la seva caiguda paulina de l’11 de setembre i la seva auto-investidura com profeta de l’independentisme català, Artur Mas ha acabat fent l’única cosa que un polític no pot fer mai: el ridícul. Mas caurà més tard o d’hora, però a la nit del 25 de novembre es va convertir en un llast per a les ambicions sobiranistes de bona part de la població catalana. Per aritmètica parlamentària, l’agenda del procés d’autodeterminació ha passat a estar controlada per Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra és un partit de llargues i impecables credencials democràtiques que mai ha recorregut, ni recorrerà, a la violència per aconseguir els seus objectius. Aclarit això, en tota la resta s’assembla a Bildu. Una consulta d’autodeterminació condicionada per Esquerra té molt poques possibilitats de resultar en una majoria sobiranista clara. Aquesta és la meva lectura del 25 de novembre: el moviment proautodeterminación català està, ara mateix, en un carreró sense sortida.

A l’altre costat del front, les coses no pinten millor. El establishment madrileny va reaccionar a la fugida cap endavant de Mas com un plantador de Louisiana quan se li escapava un esclau: deixant anar als gossos i ordenant al capatàs que el portés encadenat. El tsunami d’amenaces, desqualificacions i insults provocat pel més goyesc de la cort de la Vila reforça la convicció de molts catalans que per Madrid Catalunya no és Espanya, sinó que és “de” Espanya. El Rei va parlar de “quimeres”, Gallardón, de “nazis”; Margallo va amenaçar amb l’exclusió d’Europa; Wert ha començat una – altra? – creuada per “espanyolitzar” Catalunya, Esperanza Aguirre, convençuda que els catalans pateixen una tara genètica que els impedeix auto-governar, va dir que una Catalunya independent seria “una república bananera”, i, en el millor estil de Vladímir Putin, Fernández Díaz – el capatàs? – i Rajoy van encoratjar o, si més no, tolerar un informe fantasma de la policia que acusava a Mas i a Pujol de tenir comptes a l’estranger i de beneficiar-se de la corrupció. Ni el ministre ni el president han confirmat o desmentit l’existència de l’informe, al qual han donat pàbul a la campanya electoral la majoria dels membres del Govern. És aterridor que, per satisfer objectius partidistes, aquests polítics que ens governen no tinguin manies a posar a la venda en subhasta l’Estat de dret que tant li va costar a Espanya aconseguir. Aquest succés aclareix més sobre la seva “catadura” moral que mil discursos. A mi em fa por, fàstic i vergonya.

Això és el que hi ha i, en aquest lamentable estat de coses, hi ha qui parla de tendir ponts. Bé, sempre és millor tendir ponts que esmolar baionetes. Ponts entre què? En la meva infància hi havia un pont sobre una escarpada torrentera entre Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, a la província de Terol, que tenia la peculiaritat que no havia carretera alguna que portés al pont per cap dels seus dos extrems. Algú havia cobrat per fer-ho -la corrupció no és cosa d’ara mateix- i allà va quedar. Les tardes d’estiu, les famílies caminaven pel sender per anar a berenar al pont, sobre l’asfalt, perquè era pla i havia bona vista.

Ponts entre què? Espanya com a nació i Catalunya com a nació s’assemblen en que tant una com l’altra no tenen projecte nacional. Espanya ho va tenir una vegada, però el va abandonar al segle XVII i, llevat del breu i reeixit parèntesi de la Transició, no l’ha tornat a tenir. Catalunya, més enllà del siau qui sou de Costa i Llobera, no ho ha tingut mai. Ortega, a Espanya invertebrada, va definir una nació com un projecte de futur amb capacitat integradora. Una nació és una ambició compartida, capaç de motivar la població perquè accepti penalitats en el curt termini per poder assolir objectius importants a termini més llarg. Quins són aquests objectius en el cas d’Espanya? Quins en el cas de Catalunya? Té Espanya un projecte per sortir de la crisi? No, no ho té. Té un projecte per mantenir unida com a nació? No, tampoc ho té. És més, la classe política espanyola sembla incapaç de trobar sentit a aquestes preguntes. Tenen sentit a Catalunya? Em temo que tampoc. Em temo també que els ponts que es construeixin, si es construeixen, entre l’establishment espanyol i el català seran com el que estava entre Mora de Rubielos i Rubielos de Mora: no portaran enlloc. Les classes polítiques d’Espanya i de Catalunya, que són molt semblants, han utilitzat la picabaralla ocasionat per la fugida d’Artur Mas per tapar les seves vergonyes respectives. Com deia l’acudit d’El Roto, el millor de les banderes és que ho tapen tot. I en aquest tapar-ho tot coincideixen els interessos particulars de les dues. Unides per un pont, sense anar enlloc i escenificant una baralla de banderes per distreure l’atenció de la ciutadania, es justifiquen mútuament.

Ponts entre què? En els segles XIX i XX la competència entre formes d’Estat i la lluita per l’hegemonia es va resoldre mitjançant una llarga escalada militar que va acabar el 1989 amb la derrota de la Unió Soviètica en la guerra freda. Pel camí van quedar el comunisme, el feixisme i l’autoritarisme de les monarquies absolutes. Des de llavors, la globalització ha transformat aquesta escalada militar a una escalada de capital humà. Aquest és el fet transcendental amb què cal comptar: la competició per l’hegemonia del segle XXI no serà militar -no pot ser-ho amb tantes potències nuclears al mapa- sinó d’investigació, desenvolupament, educació, innovació i emprenedoria. Ni Espanya ni Catalunya sortiran de la crisi sense un projecte a llarg termini per millorar la seva capital humà i posar-lo a l’alçada del dels països del nord d’Europa. El que es dirimeix en aquesta escalada és si la convergència en capital humà serà amb el nord d’Europa o, per posar un exemple, amb l’Argentina. L’opció per defecte, si no es fa res, és Argentina, tant en el capital humà com en el seu resultant, que són les institucions del país. És més, si els països del sud d’Europa no convergeixen en capital humà i productivitat amb els del nord, l’euro és inviable a mig termini, llevat que s’estructurin unes transferències permanents nord-sud o es permetin devaluacions solapades, coses que semblen encara més inviables.

Els ponts que cal tendir han de portar a un projecte nacional renovat, tant a Espanya com a Catalunya, a un projecte per arribar a estar en un termini de dues generacions entre els països amb millor capital humà del món. L’alternativa, no fer res, porta a sortir de l’euro, a seguir perdent posicions en l’escala de competitivitat, a ser cada vegada més dependents del turisme, de l’hostaleria i d’atendre la neteja, les taules i el contactes dels casinos que s’instal·len als ports francs fora de la llei que estem dissenyant a mida. No és casualitat que aquests casinos de dubtosa reputació hagin tingut un lloc preeminent en els projectes nacionals tant d’Esperanza Aguirre com d’Artur Mas. Com he dit abans, les classes polítiques espanyola i catalana s’assemblen molt. Tant, que fins i tot comparteixen una determinada idea d’Espanya.

No hi ha un altre projecte nacional per al segle XXI que no sigui l’aposta seriosa, explícita i programada pel capital humà. Aquests projectes no poden basar-se només en el nacionalisme. Això podia fer potser al segle XIX, però no ara en un món global. Espanya i Catalunya han de tendir ponts per abordar aquest projecte, millor juntes que separades perquè tindrà menys costos. Però si no pot ser juntes, perquè la classe política espanyola no aconsegueix entendre res de tot això, al meu entendre Catalunya estaria legitimada per fer-ho per separat, fent del projecte del capital humà el nucli d’un programa independentista. És a dir, deixant anar llast. Sempre i quan el Consell de Cent acabi tenint més llums que la cort de Madrid, cosa que està per veure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s