Xavier Martínez Celorrio: Estat propi, crisi i política social.

L’atractiu de bastir un Estat propi, en ple context de crisi econòmica, d’austeritat i de retallades de les polítiques socials i de benestar, pot sumar una àmplia majoria ciutadana si es justifica des d’un sobiranisme redistributiu. El repte no és identitari sinó polític i centrat en la viabilitat tangible i ràpida d’un marc propi de justícia redistributiva.

En l’època de bonança econòmica (2006), la taxa de desigualtat social 80/20 de Catalunya era la mateixa que la pauta conjunta dels països de l’Eurozona (4,6). És a dir, el 20 % poblacional més ric acumulava 4,6 vegades més renda que el 20 % poblacional més pobre. En canvi, a Espanya la taxa 80/20 al mateix any era més desigualitària (5,3) que la mitjana europea i catalana.

Amb l’esclat de la crisi, entre 2007-2010, es posa de manifest l’augment de les desigualtats socials. Tanmateix, mentre que a l’Eurozona la desigualtat 80/20 ha crescut un 2 %, a Catalunya ha crescut un 23 % i a Espanya un 30 %. L’absència d’un Estat propi i el manteniment del sistema institucional espanyol (sistemes fiscal, educatiu i legislació sociolaboral) actuen com una inèrcia poderosa que fa perdre a Catalunya la pauta europea de desigualtat per adoptar la pauta espanyola. Plantejar un Estat propi és plantejar l’emancipació d’una inèrcia estructural que ens allunya dels estàndards europeus i multiplica la desigualtat social en temps de crisi.

La viabilitat d’un Estat propi ha estat recentment calculada, entre altres autors, per Núria Bosch i Marta Espasa sota la hipòtesi de mantenir el mateix sistema i nivell de pressió fiscal ara existent i assumint la part proporcional de deute i serveis prestats per l’actual Estat espanyol. Amb tot el paquet de despeses i atribucions d’un Estat propi, el superàvit d’una Catalunya-Estat en plena bonança expansiva entre 2006-2008 hagués estat de 17.200 milions cada any.

Ens podem preguntar si amb aquest volum de recursos s’hagués evitat la retallada de 9.800 milions iniciada pels governs de la Generalitat des del 2009 al llarg de cinc plans d’austeritat fins al 2012. Ara bé, aquest fastuós superàvit simulat entre 2006-2008 està calculat per Catalunya tot mantenint una de les pressions fiscals més baixes d’Europa (31 %), el menor pes de la despesa pública (39 %) i la menor inversió en política social (18 % del PIB). En canvi, Holanda, un dels països europeus més igualitaris, té una pressió fiscal del 38 %, una despesa pública del 51 % i una inversió en política social del 28 % del PIB.

Pensar unes estructures d’Estat que ens equiparin amb Holanda, per exemple, vol dir dedicar 19.000 milions addicionals cada any a les polítiques socials, sanitat, ensenyament, universitats, dependència i tercer sector. També vol dir disposar d’un sistema fiscal més just que faci sostenible una política social més efectiva, un sistema educatiu propi de més qualitat i un sistema de ciència i innovació que ens posicioni millor en l’economia del coneixement.

L’increment de les desigualtats socials costarà molt de pal·liar i superar. Per això és tan urgent arribar a un pacte o acord estratègic de país entre els agents polítics, socials i civils, dissenyant primer un pla de xoc contra l’atur i per a la reactivació econòmica i acordant després un model més global d’inversions en infraestructures, polítiques actives d’ocupació, economia verda, política social, coneixement, educació i cultura. Tots aquests sectors configuren l’anomenat sector quinari de l’economia productiva que, juntament amb la indústria exportadora, poden facilitar més ràpidament la recuperació econòmica i la competitivitat oberta als mercats globals.

L’adhesió i el vot afirmatiu a un Estat propi pot superar un 60 % si la ciutadania té la garantia de seguir formant part de la Unió Europea, segons les enquestes. La segona garantia que pot reforçar l’adhesió majoritària i interclassista és el compromís de bastir una política social redistributiva, efectiva i tangible que reforci la cohesió social i una sortida solidària de la crisi. El repte per esvair les pors i l’aversió al risc que suposa donar suport a un Estat propi no s’ha de centrar en el terreny identitari, sinó en la projecció d’un marc modern de justícia redistributiva i de ciutadania social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s