Ignacio Ramonet: Així serà el 2013.

Ignacio RamonetDesprés d’haver sobreviscut -el passat 21 de desembre- a l’anunciat fi del món, ens queda ara intentar preveure -amb raonaments prudents però més cartesians- el nostre futur immediat, basant-nos en els principis de la geopolítica, una disciplina que permet comprendre el joc general de les potències i avaluar els principals riscos i perills. Per anticipar, com en un tauler d’escacs, els moviments de cada potencial adversari.  Si contemplem, en aquest principi d’any, un mapa del planeta, immediatament observem diversos punts amb llums vermelles enceses. Quatre d’ells presenten alts nivells de perill: Europa, Amèrica Llatina, Orient Pròxim i Àsia.

A la Unió Europea (UE), l’any 2013 serà el pitjor des que va començar la crisi. L’austeritat com credo únic i els cops de destral a l’Estat de benestar continuaran perquè així ho exigeix ​​Alemanya que, per primera vegada en la història, domina Europa i la dirigeix ​​amb mà de ferro. Berlín no acceptarà cap canvi fins als comicis del pròxim 22 de setembre en què la cancellera Angela Merkel podria ser escollida per a un tercer mandat.

A Espanya, les tensions polítiques augmentaran a mesura que la Generalitat de Catalunya vagi precisant els termes de la consulta als catalans sobre el futur d’aquesta comunitat autònoma. Procés que, des d’Euskadi, els nacionalistes bascos seguiran amb el major interès. Quant a la situació de l’economia, ja pèssima, dependrà del que passi … a Itàlia en les pròximes eleccions (el 24 de febrer). I de les reaccions dels mercats davant una eventual victòria dels amics del conservador Mario Monti (que compta amb el suport de Berlín i del Vaticà) o del candidat de centreesquerra Pier Luigi Bersani, millor col·locat a les enquestes. També dependrà de les condicions (sense dubte brutals) que exigirà Brussel·les pel rescat que Mariano Rajoy acabarà demanant. Sense parlar de les protestes que segueixen estenent com reguera de gasolina i que acabaran per trobar algun fòsfor encès … Podrien produir explosions en qualsevol de les societats de l’Europa del sud (Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya) exasperades pels matraques socials permanents. La UE no sortirà del túnel el 2013, i tot podria empitjorar si, a més, els mercats decidissin encebar (com els neoliberals els estan incitant a fer-ho) amb la França del molt moderat socialista François Hollande.

A Amèrica Llatina, l’any 2013 també està ple de desafiaments. En primer lloc a Veneçuela, país que des de 1999 representa un paper motor en els canvis progressistes de tot el subcontinent. La imprevista recaiguda del president Hugo Chávez -reelegit el passat 7 d’octubre- crea incertesa. Encara que el dirigent s’està restablint de la seva nova operació contra el càncer, no poden descartar noves eleccions presidencials el febrer pròxim. Designat per Chávez, el candidat de la revolució bolivariana seria l’actual vicepresident (equivalent a primer ministre) Nicolás Maduro, un líder molt sòlid amb totes les qualitats, humanes i polítiques, per imposar-se.

També hi haurà eleccions, el 17 de febrer, a Equador: la reelecció del president Rafael Correa, un altre dirigent llatinoamericà fonamental, ofereix pocs dubtes. Importants comicis així mateix, el 10 de novembre, a Hondures on, el 28 de juny de 2009, va ser enderrocat Manuel Zelaya. El seu successor, Porfirio Lobo, no pot postular per a un segon mandat consecutiu. En canvi, el Tribunal Suprem Electoral ha autoritzat la inscripció del partit Llibertat i Refundació (LLIURE), liderat per l’expresident Zelaya, que presenta, com a candidata, la seva dona i exprimera dama, Xiomara Castro. Importants eleccions igualment a Xile, el 17 de novembre. Aquí, la impopularitat actual del president conservador Sebastián Piñera ofereix possibilitats de victòria a la socialista Michelle Bachelet.

L’atenció internacional també es fixarà a Cuba. Per dues raons. Perquè continuen a l’Havana les converses entre el Govern colombià i els insurgents de les FARC per intentar posar fi a l’últim conflicte armat d’Amèrica Llatina. I perquè s’esperen decisions de Washington. En els comicis nord-americans del passat 6 de novembre, Barack Obama va guanyar a Florida, va obtenir el 75% del vot hispà i -molt important- el 53% del vot cubà. Uns resultats que li donen al President, en el seu últim mandat, un ampli marge de maniobra per avançar cap a la fi del bloqueig econòmic i comercial de l’illa.

On res sembla avançar és, un cop més, al Pròxim Orient. Aquí es troba l’actual focus pertorbador del món. Les revoltes de la “primavera àrab” van aconseguir enderrocar a diversos dictadors locals: Ben Ali a Tunísia, Mubàrak a Egipte, Gaddafi a Líbia i Saleh al Iemen. Però les eleccions lliures van permetre que partits islamistes de tall reaccionari (Germans Musulmans) acaparessin el poder. Ara volen, com ho estem veient a Egipte, conservar-lo sigui com sigui. Per consternació de la població laica que, per haver estat la primera a revoltar-se, es nega a acceptar aquesta nova forma d’autoritarisme. Idèntic problema a Tunísia.

Després d’haver seguit amb interès les explosions de llibertat de la primavera 2011 a aquesta regió, les societats europees s’estan de nou dessinteresant del que hi passa. Per massa complicat. Un exemple: la inextricable guerra civil a Síria. Aquí, el que està clar és que les grans potències occidentals (Estats Units, Regne Unit, França), aliades a Aràbia Saudita, Qatar i Turquia, han decidit donar suport (amb diners, armes i instructors) a la insurgència islamista sunnita. Aquesta, en els diferents fronts, no para de guanyar terreny. Quant de temps resistirà el Govern de Baixar El Assad? No li queden gaires opcions. Rússia i Xina, els seus aliats diplomàtics, no donaran llum verda a l’ONU a un atac de l’OTAN com a Líbia el 2011. Però tant Moscou com Pequín consideren que la situació del règim de Damasc és militarment irreversible, i han començat a negociar amb Washington una sortida al conflicte que preservi els seus interessos.

Davant del “eix xiïta” (Hezbollah libanès, Síria, Iran), Estats Units ha constituït en aquesta regió un ampli “eix sunnita” (des de Turquia i Aràbia Saudita fins al Marroc passant per El Caire, Trípoli i Tunísia). Objectiu: enderrocar Baixar El Assad -i despullar així a Teheran del seu gran aliat regional- abans de la propera primavera. Per què? Perquè el 14 de juny tenen lloc, a l’Iran, les eleccions presidencials. A les quals Mahmud Ahmadinejad, l’actual mandatari, no es pot presentar perquè la Constitució no permet exercir més de dos mandats. És a dir que, durant el proper semestre, Iran es trobarà immers en violentes pugnes electorals entre els partidaris d’una línia dura davant Washington i els que defensen la via de la negociació.

Davant d’aquesta situació iraniana de cert desgovern, Israel a canvi estarà en ordre d’anar a un eventual atac contra les instal·lacions nuclears perses. A l’Estat jueu, en efecte, les eleccions generals del 22 de gener donaran probablement la victòria a la coalició ultraconservadora que reforçarà el primer ministre Benjamin Netanyahu, partidari de bombardejar quan abans Iran. Aquest atac no es pot dur a terme sense la participació militar dels Estats Units. Ho acceptarà Washington? És poc probable. Barack Obama, que pren possessió el 21 de gener, se sent més segur després de la seva reelecció. Sap que la immensa majoria de l’opinió pública nord-americana no vol més guerres. El front de l’Afganistan segueix obert. El de Síria també. I un altre podria obrir-se al nord de Mali. El nou secretari d’Estat, John Kerry, tindrà la delicada missió de calmar l’aliat israelià.

Mentrestant Obama mira cap a Àsia, zona prioritària des que Washington va decidir la reorientació estratègica de la seva política exterior. Estats Units intenta frenar allà l’expansió de la Xina cercánla de bases militars i recolzant-se en els seus socis tradicionals: Japó, Corea del Sud, Taiwan. És significatiu que el primer viatge de Barack Obama, deprés de la seva reelecció el passat 6 de novembre, hagi estat a Birmània, Cambodja i Tailàndia, tres Estats de l’Associació de Nacions del Sud-est d’Àsia (ASEAN). Una organització que reuneix els aliats de Washington a la regió i la majoria dels membres tenen problemes de límits marítims amb Pequín.

Els mars de la Xina, que designarà Xi Jinping president al pròxim març, s’ha convertit, dins l’àrea Àsia-Pacífic, en la zona de mes possibilitat de conflicte armat. Les tensions de Pequín amb Tòquio, a propòsit de la sobirania de les illes Senkaku (Diaoyu per als xinesos), podrien agreujar-se després de la victòria electoral, el passat 16 de desembre, del Partit Liberal-Demòcrata (PLD). El seu líder, i nou primer ministre, Shinzo Abe, és un “falcó” nacionalista, conegut per les seves crítiques cap a la Xina. També la disputa amb Vietnam sobre la propietat de les illes Spratley està pujant perillosament de to.  Sobretot després que les autoritats vietnamites col·locaran oficialment, el juny passat, l’arxipèlag sota la seva sobirania.

Xina està modernitzant a tota marxa la seva Armada. El passat 25 de setembre va llançar el seu primer portaavions, el Liaoning, amb la intenció d’intimidar als seus veïns. Pequín suporta cada vegada menys la presència militar dels Estats Units a Àsia. Entre els dos gegants, s’està instal·lant una perillosa “desconfiança estratègica” que, sense cap dubte, marcarà la política internacional del segle XXI.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s