Alberto Garzón: Rèquiem per la socialdemocràcia.

Marx, com altres autors clàssics, considerava que les regles de joc del capitalisme, i en particular elmotor de la competència, obligaria a les empreses a lluitar entre si incrementant l’explotació sobre els seus treballadors. Al cap i a la fi l’objectiu de les empreses és mantenir o ampliar espais de rendibilitat, per a això és necessari sobreviure a la selva de la guerra competitiva. Si una determinada empresa es despista i es mostra menys bel·licosa en aquesta tasca, per exemple pujant salaris, les empreses rivals poden prendre la davantera i aprofitar per rebaixar els seus costos en relació a l’empresa en qüestió. Aquests menors costos es traduiran en majors vendes i en conseqüència en majors beneficis, assumint que els compradors prefereixen el producte més barat al més car. Sabedora d’aquest fet, l’empresa haurà de reaccionar tractant de reduir els seus costos al nivell dels seus rivals. És a dir, tornant a baixar els salaris. L’amenaça és desaparèixer com a empresa.

Per aquestes raons apuntades, Marx i els clàssics consideraven que la tendència del salari era a assolir un nivell de mera subsistència. La coerció de la competència portaria a totes les empreses a assolir equilibris de mercat on el salari estigués totalment deprimit i amb això es mantinguessin condicions de precarietat absoluta per als treballadors. Atès que a més la coerció de la competència també obligava a reinvertir els beneficis empresarials, Marx sumava a la predicció dels salaris de subsistència la famosa advertència que el capitalisme estava cavant la seva pròpia tomba en aplicar la llei de la tendència decreixent de la taxa de guany.

Però el desenvolupament del sistema capitalista, sota la tendència de la concentració i centralització (empreses cada vegada més grans formant monopolis o oligopolis), juntament amb l’ascens al poder de partits socialdemòcrates i l’aplicació de reformes que tenien com a objectiu pal·liar les conseqüències d’aquest desenvolupament, van mostrar una realitat històrica ben diferent de la que Marx havia predit. Les tesis dels revisionistes com Bernstein apareixien triomfants en la creença, aparentment demostrada, que el capitalisme podia ser domesticat per evitar el negre fosc que predeia el marxisme original.

La veritat és que l’emergència de les grans empreses formant monopolis va aconseguir neutralitzar la dinàmica competitiva que, segons Marx, hauria d’haver conduït a salaris de subsistència per als treballadors. En un entorn de monopoli no cal lluitar per reduir els costos laborals i en conseqüència es poden compartir certs espais de guany amb els treballadors si les institucions, com l’Estat, pressionen perquè així sigui. El problema que pot emergir té més a veure, com van apuntar els autors neomarxistes (Sweezy, Foster, Magdoff), amb l’acumulació de guanys per part del capital que no puguin trobar espais d’inversió (tesi del subconsum). En qualsevol cas, en aquest marc de manca de competència, els salaris no tendeixen cap a nivells de subsistència. La socialdemocràcia i l’Estat del Benestar poden sobreviure, si bé a costa de la sobreexplotació de recursos naturals i dels països en desenvolupament.

No obstant això, entre els vuitanta i els noranta la caiguda de l’anomenat socialisme real i la crisi de les organitzacions d’esquerres va conduir a l’hegemonia neoliberal i a la posada en marxa de polítiques econòmiques que promovien la lliure circulació de capitals arreu del món. Estava en marxa un nou estadi de globalització financera i productiva, on la competència tornava a tenir un lloc central en l’activitat econòmica.

Les empreses de tots els països desenvolupats, fins i tot aquelles que havien mantingut per molt temps els seus monopolis, van haver d’entrar de nou en el tauler de la lluita competitiva. I aquest nou marc va conduir de nou a la vigència de la dinàmica pròpia del capitalisme i, en conseqüència, a la validesa de la predicció original de Marx. A tot arreu les empreses lluitaven per reduir els seus costos laborals per poder vèncer en una competició que ara els enfrontava amb empreses de tot el món. Aquest segueix sent el nostre context actual. L’anomenat capitalisme salvatge o capitalisme sense màscara.

Aquest marc de lliure competència mundial transcendeix als Estats i, en conseqüència, anul·la de facto la capacitat de la socialdemocràcia de poder enfrontar aquesta dinàmica a través de l’activitat parlamentària. És a dir, incapacita les institucions estatals per domesticar el capitalisme. Qualsevol intent d’arribar a nivell estatal polítiques reformistes condueix necessàriament a una pèrdua de competitivitat de les empreses nacionals, el que es tradueix en majors taxes d’atur. Vet aquí l’actual drama teòric i la confusió ideològica dels partits polítics socialdemòcrates a tot Europa, més enllà dels seus resultats electorals, en haver d’enfrontar el dilema de precarietat o atur. És a dir, salaris de subsistència o atur.

La socialdemocràcia ha de triar entre aspirar a vèncer en la lluita competitiva, acceptant un model de societat basat en salaris de subsistència, o mantenir nínxols reformistes construint de nou monopolis, bé perquè temporalment domina tecnològicament a partir d’una determinada estructura productiva (model alemany) o bé perquè introdueixen mesures proteccionistes que l’aïllen de la lluita competitiva (model de capitalisme occidental de postguerra).

En un context de globalització financera i productiva, estadi al qual tendeix sempre el capitalisme, Marx recupera la seva vigència i les seves tesis es reafirmen. Al capitalisme li sobren, en aquest context, tots aquells elements que obstaculitzen la possible victòria en una lluita competitiva. Dit d’una altra manera, al capitalisme li sobren actualment els serveis públics i els drets laborals. I davant d’això reapareix el vell dilema d’escollir entre un model de societat bàrbar i un model de societat alternatiu. I aquest model alternatiu només pot constituir fora de l’espai capitalista, fora del capitalisme.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s