Ignacio Ramonet: Banquers tramposos.

A aquells ciutadans que encara ho ignoraven, la crisi els està demostrant que els mercats financers són els principals protagonistes de l’actual moment econòmic d’Europa. Representen un canvi fonamental: el poder ha passat dels polítics als especuladors de borsa i a una cohort de tramposos banquers.

Cada dia, els mercats mouen sumes colossals. Per exemple, gairebé 7 bilions d’euros, només en deutes dels Estats de l’eurozona, segons el Banc Central Europeu. La decisió col·lectiva diària d’aquests mercats pot ara esfondrar governs, dictar polítiques i sotmetre a pobles.

El drama, a més, és que aquests nous “amos del món” no senten cap preocupació pel bé comú. La solidaritat no és el seu problema. Menys encara la preservació de l’Estat de benestar. L’única racionalitat que els motiva és la cobdícia. Especuladors i banquers, moguts per l’avidesa, arriben a comportar-se com màfies, amb mentalitat de rapinyaires. I amb una impunitat gairebé total.

Des que, el 2008, va esclatar la crisi -en gran part causada per ells-, cap reforma seriosa ha aconseguit reglamentar els mercats, ni ficar en sendera als banquers. I malgrat totes les crítiques formulades contra la “irracionalitat del sistema”, el comportament de molts actors financers segueix sent igual de cínic.

És evident que els bancs representen un paper clau en el sistema econòmic. I que les seves activitats tradicionals -estimular l’estalvi, donar crèdit a les famílies, finançar les empreses, impulsar el comerç- són constructives. Però des de la generalització, en els anys 1990-2000, del model del “banc universal”, que va afegir tota mena d’activitats especulatives i d’inversió, els riscos per als estalviadors s’han multiplicat i els fraus, els enganys i els escàndols.

Recordem, per exemple, un dels més desvergonyits, protagonitzat pel poderós banc de negocis nord-americà Goldman Sachs que avui domina l’univers financer. El 2001, va ajudar a Grècia a maquillar els seus comptes perquè Atenes complís els requisits i pogués ingressar en l’euro, la moneda única europea. Però en menys de set anys, aquella pillatge es va descobrir i la realitat va esclatar com una bomba. Conseqüència: “Gairebé un continent sumit en la crisi del deute, un país, Grècia, espoliat i de genolls, recessió, acomiadaments massius, pèrdua de poder adquisitiu per als treballadors, reestructuracions i sacrificis dels beneficis socials; plans d’ajust i misèria”.

Quines sancions van rebre els autors de tan nefast engany? Mario Draghi, ex vicepresident de Goldman Sachs per a Europa, al corrent per tant del frau, va ser premiat amb la presidència del Banc Central Europeu(BCE)… I Goldman Sachs va cobrar a recompensa, pel maquillatge dels comptes, 600 milions d’euros … Confirmant així un principi: en matèria de grans estafes organitzades pels bancs, la impunitat és la regla.

Ho poden confirmar els milers d’estalviadors espanyols que van comprar accions de Bankia el dia en què aquesta entitat va sortir a borsa. Se sabia que no tenia cap credibilitat i que el valor de la seva acció, segons les agències de qualificació, ja estava a un pas del bo escombraries…

Els estalviadors van confiar en Rodrigo Rato, president llavors de Bankia i ex-director general del Fons Monetari Internacional (FMI), que no va dubtar a afirmar el 2 de maig de 2012 (cinc dies abans de dimitir davant la pressió dels mercats i poc abans de que l’Estat hagués de injectar en l’entitat 23.500 milions d’euros per evitar la seva fallida): “Estem en una situació de molta robustesa des del punt de vista de solvència i també des del punt de vista de liquiditat”…

És cert que, menys d’un any abans, el juliol de 2011, Bankia havia superat aparentment les “proves de resistència” realitzades per l’European Banking Authority (EBA) a les 91 majors entitats financeres d’Europa. Bankia havia obtingut un Core Tier Capital (capital de màxima resistència) del 5,4%, enfront d’un mínim exigit del 5% en una situació de màxim estrès. La qual cosa dóna una idea de la incompetència i ineptitud de l’EBA, organisme europeu encarregat de garantir la solidesa dels nostres bancs…

Altres persones que poden testimoniar sobre la barra dels banquers són les víctimes, a Espanya, del “escàndol de les participacions preferents”. Un frau que afecta més de 700.000 estalviadors que han perdut les seves economies. Se’ls va fer creure que adquirien una mena de dipòsit a termini fix… Però les participacions preferents són un producte financer que no està cobert pel fons de garantia dels bancs. Aquests no estan obligats -si no tenen liquiditat- a retornar el capital inicial, ni els interessos generats.

Aquest estafa també ha revelat que els estalviadors espanyols víctimes d’enganys bancaris no poden comptar amb la protecció del Banc d’Espanya o de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Ni, òbviament, amb la del Govern que segueix ajudant massivament a la banca mentre la seva política de retallades i austeritat castiga en permanència a la ciutadania. Per ajudar el sistema bancari espanyol, Mariano Rajoy va sol·licitar a la Unió Europea un crèdit de fins a 100.000 milions d’euros. Mentrestant, els bancs espanyols segueixen afavorint la fugida massiva de capitals… S’estima que, fins al setembre passat, 220.000 milions d’euros s’havien fugat oficialment d’Espanya… Una suma més de dues vegades superior al crèdit sol · licitat a Europa per salvar el sistema bancari espanyol…

Però no acaben aquí els escàndols. Podríem recordar que, aquests últims mesos, els fraus bancaris no han cessat. El banc HSBC va ser acusat de blanquejar els diners de la droga i dels narcotraficants mexicans. El JP Morgan es va llançar a especulacions desmesurades assumint inaudits riscos que li van ocasionar pèrdues de 7.500 milions d’euros, arruïnant desenes de clients. Igual li va passar a Knight Capital que va perdre més de 323 milions d’euros en una sola nit a causa d’un error d’un programa informàtic d’especulació automàtica per ordinador…

Però l’escàndol que més està irritant, a escala mundial, és el del Libor. De què es tracta? L’Associació de Banquers Britànics proposa cada dia un tipus interbancari anomenat “London Interbank Offered rate” o Libor per les seves sigles en anglès. El càlcul d’aquesta taxa el realitza l’agència Reuters la qual, diàriament, pregunta a setze grans bancs a quin tipus d’interès estan obtenint crèdits. I estableix una mitjana. Com és el tipus al qual es presten diners els principals bancs entre ells, el Libor es converteix en una referència fonamental de tot el sistema financer mundial. En particular, serveix per determinar, per exemple, els tipus de les hipoteques de les famílies. A la zona euro, l’equivalent del Libor es diu Euribor i es calcula sobre la base de l’activitat d’una seixantena de grans bancs. Al món, el Libor influeix sobre uns 350 bilions d’euros de crèdits… Qualsevol variació -per petites que siguin- d’aquest tipus pot tenir una incidència colossal.

En què va consistir el frau? Diversos bancs (dels que serveixen de referència per establir el Libor) es van concertar entre ells i van decidir mentir sobre els seus tipus, manipulant d’aquesta manera el Libor i tots els contractes derivats, és a dir els crèdits a les llars i a les empreses. I això durant anys.

Les investigacions han demostrat que una desena de grans bancs internacionals -Barclays, Citigroup, JP Morgan Chase, Bank of America, Deutsche Bank, HSBC, Crédit Suisse, UBS (Union des Banques Suisses), Société Générale, Crédit Agricole, Royal Bank of Scotland- es van organitzar per manipular el Libor.

Aquest enorme escàndol demostra que la delinqüència es troba al cor mateix de les finances internacionals. I que, probablement, milions de famílies van pagar les seves hipoteques a unes taxes indegudes. Moltes van haver de renunciar als seus habitatges. Altres van ser expulsades d’elles per no poder pagar uns crèdits artificialment manipulats… Un cop més, les autoritats encarregades de vetllar pel bon funcionament dels mercats van fer els ulls grossos. Ningú ha estat sancionat, a part de quatre companys. Tots els bancs implicats segueixen fent negocis.

Fins quan les democràcies podran suportar aquesta impunitat? El 1932, als Estats Units, Ferdinand Pecora, un fill d’emigrants italians que va arribar a ser fiscal de Nova York, va ser nomenat pel president Herbert Hoover per investigar la responsabilitat dels bancs en les causes de la crisi de 1929. El seu informe va ser aclaparador. Va proposar el terme de “banksters” per qualificar als “banquers gàngsters”. Sobre la base d’aquest informe, el president Franklin D. Roosevelt va decidir protegir els ciutadans dels riscos de l’especulació. Sancionar tota la banca imposant el “Glass-Steagal Act” i establint (fins 1999) una incompatibilitat entre dos tipus d’activitats: els bancs de dipòsits i els bancs d’inversió. Quin govern europeu de la zona euro prendrà una decisió semblant?

Anuncis

One thought on “Ignacio Ramonet: Banquers tramposos.

  1. Retroenllaç: Ignacio Ramonet: Banquers tramposos // la tafanera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s