Pablo Iglesias: Galícia i l’efecte Syriza.

L’efecte Syriza és una anomalia polític-electoral que amenaça els règims polítics europeus des del passat mes de juny. Llavors, el jove Alexis Tsipras va estar a punt de convertir Syriza (una coalició de formacions d’esquerra radical) en la més votada a Grècia, aconseguint gairebé el 27 per cent dels vots. Des de llavors, l’abans totpoderós PASOK, va passar a convertir-se en un acompanyant menor de la dreta grega. Una cosa, aparentment possible en una democràcia formal, com que una gran part de l’electorat grec apostés per una opció política alternativa a la dreta, diferent de la socialdemocràcia, va fer saltar les alarmes en tots els poders europeus, que van desencadenar una ofensiva política i mediàtica contra Syriza presentant el seu possible victòria com el caos.

L’efecte Syriza es produeix quan, en un sistema de representació parlamentària tradicionalment dominat per dos grans partits, un liberal-conservador (centre-dreta) i un altre social-liberal (centre-esquerra), emergeix una força electoral d’esquerres amb discurs popular que supera el centre-esquerra com a alternativa electoral. Tots els matisos que puguin fer-se a partir d’aquí ja depenen de les complexitats de cada context polític. En qualsevol cas, sembla que una de les conseqüències de la transformació de la crisi econòmica en crisi política a diversos països europeus, ha estat l’obertura d’una estructura d’oportunitat per forces polítiques condemnades històricament a la perifèria dels sistemes polítics.

Cal no oblidar que l’estabilitat dels règims polítics d’Europa occidental va descansar, en bona mesura, en el “tornisme” entre opcions polítiques que mantenien consensos sobre els assumptes fonamentals. Aquest “tornisme” es basava en que, fins a cert punt, el centre-esquerra i el centre-dreta podien governar de manera diferent sense allunyar-se de les pautes d’un ordre econòmic dissenyat pels seus amos, el que abans es denominava, sense por, la classe capitalista. I, per descomptat, és indubtable que, a l’Europa occidental, una part considerable de la classe treballadora organitzada en els sindicats tenia bones raons per sentir-se còmoda en aquests règims de torn, com a societat civil del centre-esquerra i com negociadora privilegiada de la conflictivitat social amb el centre-dreta.

Amb un traç molt ample, aquesta és la història de l’anomenada socialdemocràcia europea de postguerra i de les seves organitzacions sindicals afins.

Doncs bé, aquest relat de traç ampli tan il·lustratiu, el final del qual es va començar anunciar amb les polítiques neoliberals dels anys 80 i el epíleg començar després de la caiguda del mur de Berlín, s’ha acabat del tot. La socialdemocràcia (que va deixar de ser tal fa molt) ja no té espai polític per governar al sud d’Europa d’una manera diferent a la dreta i als sindicats més els val ensenyar les dents de debò si volen que la negociació col·lectiva sigui alguna cosa més que història. I no és que ho digui jo, només cal observar el pragmatisme radical de Tomás Gómez per adonar-se que, fins i tot alguns dirigents socialistes, s’han adonat que no tocaran poder amb formes de “oposició responsable i lleial”.

És obvi que no n’hi ha prou amb un 25, un 30 o 50 per cent dels vots en unes eleccions per canviar les relacions de poder. Els que ens dediquem a la ciència política sabem que la nostra és la disciplina que té per objecte d’estudi precisament el poder, no només els sistemes electorals i els partits. I el poder ha de veure amb dispositius econòmics, socials i militars que no poden reduir-se a la unitat de l’aparell estatal al qual s’accedeix per la via electoral. La imatge de Salvador Allende, precàriament armat, vivint els seus últims moments a La Moneda l’11 de setembre de 1973, és la metàfora de la veritat en política, tan veritat com la imatge dels paracaigudistes patriotes que van tornar la democràcia a Veneçuela el 2002.

Però amb tot, l’efecte Syriza és el revulsiu més a mà de l’esquerra europea per jugar les seves cartes en aquests temps de crisi sistèmica. Què té a veure això amb les eleccions gallegues?

A Galícia hem vist que la indignació social pot convertir-se en vots si l’esquerra és capaç de presentar-se com una oposició real. En poc més d’un mes, Alternativa Galega d’Esquerra, una coalició electoral entre federalistes i independentistes, ha posat de cap per avall el mapa electoral gallec i s’ha plantat amb el 14 per cent dels vots partint del no-res. Si tenim en compte que l’històric BNG, lliure a més de la seva ala dreta que va emigrar cap al no res, ha superat el 10 per cent dels vots, tenim que més del 24 per cent dels votants gallecs han optat per forces polítiques a l’esquerra del PSOE, que s’ha quedat en poc més del 20 per cent. No oblidem que fa només un mes, el CIS donava només un diputat a la coalició liderada per Xosé Manuel Beiras i Yolanda Díaz i que pocs érem llavors els que pensàvem que AGE podia passar dels dos o tres escons.

Els únics actius que se li pressuposaven a la Syriza gallega eren l’impuls federal d’Esquerra Unida (que a les generals havia obtingut un resultat digne a Galícia i a la qual les enquestes donaven una representació testimonial a la cambra legislativa gallega) i el carisma d’un Xosé Manuel Beiras que, encara que veterà, podria robar-li alguns suports al BNG. Molts voldran dir ara que el que s’ha produït és una recol·locació dels vots nacionalistes, però n’hi ha prou de llegir els resultats amb atenció per adonar-se que Beiras és molt més que una imatge que es porta vots propis del BNG i que AGE és molt més que una força nacionalista tradicional aliada amb Esquerda Unida per mera conveniència. Potser fins i tot algun quadre de la coalició, encegat per la miopia i la mediocritat pròpia de molts “fontaners” ho vegi així, però per sort la política de vegades vola més alt que els buròcrates.

Beiras ha demostrat ser molt més que la història recent del nacionalisme gallec, revelant-se com un dirigent d’altura, capaç d’identificar les contradiccions i les possibilitats polítiques del temps present. Els que menyspreen la formació intel·lectual en la política han assaborit l’amargor d’una lliçó que no oblidaran, que els dirigents, per ser tals, estan obligats a estudiar ia treure el cap per sobre de la vida interna de partit. Beiras mai ha deixat d’estudiar i el seu pas pels fòrums socials i la seva proximitat als moviments li han fet entendre molt bé el que va significar el 15M i el que significa una crisi de règim. Els “fontaners” poden guanyar congressos però per guanyar en política cal alguna cosa d’aquesta intel · ligència que el geni sard deia orgànica i que serveix per connectar amb el poble.

Yolanda Díaz, per la seva part, ha sabut recuperar la millor tradició del comunisme, la seva capacitat i generositat per teixir fronts amplis que aspiren a representar una majoria social i popular en un moment històric en què la resistència democràtica davant d’un feixisme amb rostre de tecnocràcia, és la millor recepta perquè l’esquerra pugui aspirar a alguna cosa més que a un tercer espai. La refundació de l’esquerra que molts van menysprear com una jugada tacticista dels seus promotors, ha tingut a Galícia una etapa estratègica crucial.

La prova del que dic és que una coalició política amb escassíssims recursos ha estat capaç d’omplir mítings i de mobilitzar, en poc més d’un mes, una il·lusió social que s’ha transformat, sobretot en els nuclis urbans, a l’oposició viva al Partit Popular. Els portaveus de AGE han mobilitzat la consciència nacional gallega millor que ningú però, sobretot, han apuntat contra la política de les elits, amb un estil incorrecte, trencador, demanant presó per als banquers i els corruptes i fent propis bona part dels missatges i l’estil que la mobilització social dels darrers temps ha incrustat en una part important de la societat.

Cal prendre nota més d’alguna cosa que a Amèrica Llatina saben des de fa temps i que AGE ha utilitzat tan bé com el seu referent grec; comptar amb bons portaveus. Presentar bons candidats és molt més que jugar amb la imatge i el carisma com elements de màrqueting polític. Els bons candidats són la peça imprescindible perquè els discursos es converteixin en motors que organitzen la indignació social.

Hi ha sens dubte una lliçó amarga del resultat de les eleccions gallegues, és a dir, que la conversió de la derrota social dels règims polítics en derrota electoral porta més temps del que molts voldríem. Bé ho van comprovar a Grècia quan a Syriza no en va tenir prou amb el seu 26 i escaig per cent per superar la dreta. Però la por ja és al PP. Avui un dels seus portaveus declarava davant les càmeres de TVE a propòsit de les eleccions: “El nostre partit s’està quedant sense interlocutor en el centre-esquerra per als assumptes d’Estat”. L’efecte Syriza està en marxa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s