Pasqual Maragall: L’Estatut i l’Espanya plural.

Reproduïm l’article que va signar l’ex-president Pasqual Maragall a La Vanguardia el 9 de maig de 2007.

Les meves declaracions d’abril al Congrés del partit de Prodi i l’extensa entrevista que em va fer Josep M. Muñoz en l’últim número de l’Avenç, de la qual recomano la lectura als interessats en el tema de Catalunya i l’Espanya plural, han donat lloc a tot tipus de comentaris. Un col·laborador meu en la Generalitat escriu, interpretant el que jo penso: “Teníem dos objectius: Estatut i Espanya plural. Un ho hem aconseguit notablement. L’altre ha fracassat, també notablement. Això és el que ens fa pensar que, si a més, ara, el Tribunal Constitucional toqués seriosament l’Estatut, potser l’esforç no hauria valgut la pena“. Exacte.

Les especulacions sobre el que volien dir les meves paraules de fa un temps a un periodista italià a Roma s’han multiplicat. En l’entrevista a la qual faig referència, vaig expressar un sentiment que crec compartir amb una majoria dels catalans: si l’Estatut de Catalunya acabés patint un seriós retallada a partir d’una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional, es podria arribar a considerar que tot l’esforç realitzat durant tres anys no hauria valgut la pena. Tanmateix, crec que l’agitació que s’ha generat pot ajudar a que l’Estatut no sigui impugnat. Tant de bo.

Les dificultats de plantejar la reforma constitucional -segurament la via més ambiciosa i la que millor blindaria les aspiracions catalanes– com a conseqüència, principalment, de l’actitud del Partit Popular, i també del rebuig del pla Ibarretxe, em van portar a creure que la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya era una via alternativa per aconseguir l’objectiu de l’Espanya plural. I aquí és on segurament em vaig equivocar. La segona via era políticament més factible, però ofereix menys garanties de futur.

La constatació que, dels dos objectius, només s’aconseguia un (l’aprovació de un bon Estatut per a l’autogovern de Catalunya) i que l’altre (l’avanç cap a l’Espanya plural) es saldava amb una campanya contra la voluntat d’entesa de Catalunya amb els pobles d’Espanya, és per a mi una raó de pes per sentir cert desencís.

El que vaig dir a Roma és que, vistes les coses ara, potser hauria estat millor el que intentàvem fer fa deu anys, que era canviar l’article 2* de la Constitució (tant si s’aprovava com si quedava pendent però ben definit). Embarcar-se en un Estatut de més de 200 articles tenia el seu risc. Veurem com acaba tot. Depèn del TC. Si la polèmica recent ha servit perquè a Madrid s’adonin del que està en joc, hauríem donar-nos per satisfets. Un rebuig o retard ulterior o modificació substancial de l’Estatut-després de la seva aprovació al Parlament de Catalunya, al Congrés d’Espanya, al Senat, i passat el referèndum català del 18 de juny -seria la confirmació de les sospites nacionalistes tradicionals: a Espanya, al màxim que podem arribar és a suportar amb resignació, a la “conllevancia”, com deia algú.
No és el que havíem pretès. Ni és el que hem de pretendre. Això és el que vaig dir al periodista italià, un dels biògrafs de Zapatero, a Roma durant el congrés de la Margherita de Rutelli i Prodi, i el que vaug reiterar en una conversa amb el periodista Jordi Barbeta.

Ara el camp de joc és Europa. Els italians ho han vist els primers. Per això van llançar l’1 de desembre a Roma el PDE, amb l’adhesió de tres no italians: François Bayrou, Josu Jon Imaz i jo mateix. Raimon Obiols ha fet una anàlisi detallada  del projecte de Rutelli i de l’adhesió de Fassino i els Democratici di Sinistra a aquest, insistint en la laïcitat del projecte DS en contradicció amb el caràcter democristià  del posicionament actual de Rutelli. Crec que el que no es pot menysprear és la intuïció, per a mi nuclear, de l’aposta dels italians. Es tracta de la constatació que la nova pàtria a la qual pertanyem és Europa i que en aquest escenari cal una  força similar al partit demòcrata dels EUA i un sistema electoral basat en eleccions primàries i candidats no decidits pels aparells partidaris sinó pels propis ciutadans demòcrates o republicans -en aquest cas populars-. Si la nostra moneda és el  euro i la nostra defensa serà aviat europea, Europa és el nostre escenari polític de referència. I això no obstaculitza l’existència de parlaments a Catalunya o a Escòcia, com és notori. La reacció malhumorada dels conservadors britànics, i d’alguns laboristes, a la victòria de l’Scottish National Party, és indicativa, però no canviarà el trànsit cap a un Regne Unit més europeu i alhora més devolucionista.
Blair va impulsar la devolution però no l’europeisme. Veurem què fa Gordon Brown, que després de tot és escocès. Dit això, penso ajudar al meu partit, el PSC, a les eleccions municipals. Assistiré a alguns actes de precampanya amb candidats  socialistes o afins, alguns d’ells provinents del món de Ciutadans pel Canvi. I seguiré participant modestament en el projecte de Partit Democràtic Europeu.
Espero que l’Estatut no s’encalli en la justícia. Espanya i la política espanyola tenen un sisè sentit considerable, producte de més de cinc segles de modernitat, imperi, decadència a partir del sorgiment britànic, Guerra Civil, dictadura i democràcia.
M’estranyaria molt que no sabessin lluitar el toro del Estatut.

* Article 2 de la Constitució espanyola: Unitat de la Nació i dret a l’autonomia.
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s