Pablo Iglesias: Tenen ‘pressa’ els nous colpistes?

Estem davant d’una crisi de règim? Té sentit rememorar en aquests temps l’ambient que va envoltar el cop d’Estat del 23F?

Alguns portem temps dient-ho però ha hagut de ser el que molts consideren el diari espanyol de referència internacional, el que ha vingut a posar les coses al seu lloc. En la seva editorial del diumenge 29 de juliol de 2012 “La urgència de pactar” el diari del grup PRISA, davant unes enquestes que no paren de constatar la pèrdua de suports dels dos partits sobre els quals s’ha edificat el nostre sistema polític en els últims trenta anys, feia un desesperat crida a l’acord: “El cap de l’Executiu té la responsabilitat i la legitimitat d’intentar un projecte que restableixi la confiança, la qual cosa serà impossible sense el concurs, si més no, dels corrents principals de la política i de la societat espanyoles “.

Seguint l’estela de l’editorial d’El País, Miguel Ángel Aguilar no ha dubtat a proposar des de les pàgines del mateix diari “un gran acord nacional el que haurien de formar part juntament amb els populars, els socialistes i els nacionalistes bascos i catalans per tirar endavant un programa de reformes i creixement, i emprendre un diàleg que impedeixi un país revoltat quan arribi la rentrée de setembre “. Per si quedava algun dubte en què estan pensant els homes de PRISA, Aguilar titulava el seu article “Buscant a Leopoldo desesperadament” i rememorava la mítica moció de censura contra Adolfo Suárez a finals de maig de 1980. Per a Don Miguel Ángel, sembla que Rajoy s’estigués semblant massa a aquell Suárez que va començar a resultar prescindible.

Eren aquells temps en què, com ara, la democràcia no gaudia de bona salut entre els homes del poder. Enrique Múgica es reunia amb Alfonso Armada i ni els socialistes, ni alguns comunistes com Ramon Tamames, ni les dretes, ni ningú d’importància, feia fàstics a un govern “de gran acord nacional” presidit per un militar de la màxima confiança del cap del Estat.

Si alguna cosa va caracteritzar l’anomenada transició a la democràcia al nostre país va ser el seu tutelatge permanent per part d’uns poders estrangers que no veien malament una certa democratització, sempre que es mantingués dins de l’ordre atlantista de la Guerra Freda, i d’unes elits econòmiques i polítiques espanyoles encapçalades per la Corona, en aquell temps hereva del poder de l’anterior Cap d’Estat, que van tenir en Adolfo Suárez el seu millor instrument polític. Però per a 1980 aquell galant de províncies franquista reconvertit en figura històrica de la democràcia havia deixat de ser útil als seus mentors (especialment al Rei) i la seva obstinació a obrar per si mateix posava en risc els camins, fins aleshores més que controlats, de la metamorfosi política espanyola.

El cop del 23 febrer 1981 havia de ser només un gest de restitució de l’ordre natural de les coses. Potser va fracassar en la seva forma (no és prudent encarregar el segrest del Congrés a un ultra, com tampoc ho és encarregar la gestió de l’ordre públic als antiavalots) però no en els seus objectius. La monarquia va sortir reforçada, es va frenar el desenvolupament de l’Estat autonòmic, el PCE gairebé va desaparèixer i el PSOE va arribar al poder amb més por al cos que voluntat de canvi. Poc va quedar d’aquell “OTAN d’entrada no”, de la promesa de depuració de la policia franquista (i no diguem de l’exèrcit), del reconeixement dels demòcrates derrotats en la guerra civil o del desenvolupament de les autonomies. L’anomenada guerra bruta contra ETA, de la qual Felipe González tan orgullós es mostra últimament, va acabar de segellar aquesta sensació gatopardiana que tenim tots els demòcrates espanyols quan pensem en la nostra història política recent.

Si llavors els mateixos artífexs del règim polític del 78 van dir “fins aquí”, avui els homes del poder (econòmic, polític, mediàtic …) tornen a veure amenaçats els seus privilegis i comencen a desconfiar del seu propi sistema polític. La democràcia és tal si guanyen PSOE o PP, però si emergeix com a possibilitat que l’alternança entre aquests dos partits, amb el concurs eventual de nacionalistes bascos i catalans, deixi de ser l’eix vertebrador de la política espanyola, llavors toca deixar de jugar a la dialèctica “govern-oposició” i conjurar, com a Grècia, els perills de que les eleccions no les guanyin els de sempre. Perquè ja ho ha deixat clar El País, la “víctima d’aquesta crisi podria ser la mateixa organització de la democràcia, si els dos grans partits, que s’han alternat en la majoria de les institucions, quedaran deslegitimats als ulls dels ciutadans” .

Avui l’oposició al sistema polític espanyol no està en les seus de les multinacionals ni a les casernes, sinó que l’exerceixen els ciutadans al carrer demanant més democràcia. Sembla que això, i les conseqüències electorals que pogués tenir, és el que fa por de veritat.

Per això és hora de dir a aquests portaveus del Règim que les crides a governs de salvació nacional que canvien constitucions i legislen contra les majories no són propis de demòcrates, sinó de colpistes.

Pablo Iglesias, professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, en la qual es va doctorar al 2008, i presentador de la tertúlia política “La Tuerka” a la TeleK, televisió local de Vallecas.

* Nota: El títol original de l’article es en castellà: “Tienen ‘prisa’ los nuevo golpistas?” fent un joc de paraules amb el nom de l’empresa que publica el diari El País, Grupo Prisa (Promotora de Informaciones, Sociedad Anónima).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s