Anna Arqué: Desaprendre.

El contrari d’una cosa bona no té perquè ser dolenta. A priori, aprendre és bona cosa però desaprendre també pot ser-ho. No és una de les primeres lliçons, però és de les que aprens quan ja has viscut ‘en contraris’ i ets lliure dels prejudicis que no et permeten relativismes.

Ens passem tota una vida volent aprendre, alguns ho fan d’una manera pro-activa, altres sense gaire interès, com qui suma contextualment allò amb que ensopega, però sigui quina sigui la manera, tothom considera, i amb raó, que aprendre és ‘la cosa a fer’ per poder avançar, i així, aquest és un verb que escoltem conjugar pels qui ens volen bé des de ben jovenets: ‘estudia per aprendre’, ‘fes-ho i n’aprendràs’, ‘escolta i aprèn’, ‘no paris fins que n’aprenguis’, ‘esforça’t per aprendre’n’… Aprendre per sobretot: qüestionar. Només qüestiona aquell que sap reflexionar, allò que a casa en diuen ‘pensar per un mateix’. Doncs, en moments nacionals com els d’avui a Catalunya en que hem d’avançar per bé de sobreviure i on sembla que el doble joc és la norma institucional del país i que ‘esquizofrènia’ és la última paraula normalitzada dins el magma de la consciència col·lectiva Catalana, ens hem de qüestionar si sempre hem aprés bé, cal revisar què hem après, de qui ho hem après i quan ho vàrem aprendre. Sense por, atrevim-nos.

Les mones, cada cop que una d’elles s’enfilava per l’escala i tocava el plàtan penjat al mig de l’habitació, totes, eren ruixades amb aigua prèviament quasi congelada o, això diuen ara, suposo que als anys seixanta alguna electrocució també era plat dissuasiu. El resultat va ser que, totes les mones al cap del temps varen perdre forçadament l’interès pel plàtan, no se li feia cap cas, havien après la lliçó: el plàtan, el vols, però no es toca, sempre és allí però no cal radicalitzar-se perquè és una utopia. Res de nou, la repressió física funciona. Ara bé, un bon dia, varen substituir una mona per una altra. La nova, totalment ignorant sobre el càstig de voler agafar allò que li és bo de manera natural, es va dirigir cap a l’escala, però no arribà a poder enfilar-se que la batussa que va rebre dels propis va ser suficient perquè desistís d’intentar-ho més. La repressió física i psicològica funciona encara millor. Al cap d’un temps, les mones, que no havien experimentat la ja antiga dutxa congelada eren majoria, però actuaven de la mateixa manera que les veteranes que sí l’havien conegut. La consciència col·lectiva actual era la del record, l’explicada. La diferència, però, era substancial, perquè des de la substitució de la primera mona, el plàtan era lliure de dutxa i càstig.

Vàrem permetre’ns ‘aprendre’ el que ens varen ensenyar, que pactar autonomisme era assenyat perquè el dictador Franco havia mort i calia renovar confiances; com a conseqüència, avui el que encara fem és renovar l’espoli que ens ofega cada dia i que amb un altre pacte autonòmic com el fiscal no solucionarem, cal desaprendre aquest error, cal aprendre que la transició va ser una farsa que va crear artificialment un model de relacions Espanya-Catalunya fracassat i que ara toca superar. Vàrem aprendre a viure com Catalans donant-ho tot i rebent només el que l’estat espanyol ha volgut, que sempre ha estat molt inferior a lo que la dinàmica Catalana ha necessitat i necessita, cal desaprendre de l’error de la dependència i aprendre a dir prou perquè Catalunya diu prou. Vàrem voler aprendre moltes coses dins un model equivocat, hem d’ aprendre a desaprendre a pactar en contra nostra.

La Generalitat autonòmica no ens serveix, la seva funció de garant ‘del cafè per tots’ ha caducat. Fer veure que som algú amb autoritat sobre el nostre territori ja no entusiasma ningú perquè ha quedat diàfanament demostrat que no és cert. Per solucionar un problema primer l’has d’acceptar per molt que dolgui, el Parlament de Catalunya no és sobirà; la sobirania Catalana és l’acció com a reflex del que la majoria de Catalans vol. I si aquí, per tal d’escapolir la responsabilitat davant una majoria que vol la independència (el 51% dels Catalans en contra una minoria del 21% que no la vol) ens volen avantposar l’autonòmic pacte fiscal que diuen té el 70% de voluntats Catalanes, els direm que aquest percentatge es veu fàcilment superat pel 99% de voluntats Catalanes que vol una societat Catalana sense ningú que passi gana ni un nen sense educar. Prou condescendència, som Catalans, i són pakistanesos, i són espanyols, i són romanesos, som el 51% de ciutadans de Catalunya que volem la Independència. La dignitat és la coherència entre les paraules i els fets. És un dret demanar-la als Governants i un deure exigir-la si aquesta no es satisfeta.

Cal aprendre que vivim en un context diferent del dels anys 30-70, amb els mateixos protagonistes, sí, perquè són hereus d’unes mateixes voluntats però en contextos que no permeten càstigs ni dutxes, en uns contextos que reclamen aprendre a desaprendre dels propis hàbits per estar a l’alçada del moment històric. Potser n’hi ha que gràcies l’amenaça de la dutxa van fer-se ric venen succedanis de plàtans o potser n’hi ha d’altres que s’han trobat a gust sent els protectors d’una escala que estava dissenyada perquè ningú hi pugés, i tants uns com els altres són autors de l’engany i de fer-nos pensar que no era possible pujar. Però ara, els que sabem que no hi ha aigua congelada som majoria i, som majoria els qui sabem que volem aquest ‘plàtan’ i que podem tenir-lo. I només hi ha dos maneres d’aconseguir-ho, o bé apartant els nostres propis protectors de l’escala o bé, perquè aquests protectors pujaran a buscar-lo un cop hagin aprés a desaprendre.

Les mones no podien saber-ho, evident, però la bona noticia és que nosaltres no som mones, sí analitzem, interpretem i reaccionem, perquè tenim voluntat i som sobirans. El que abans era anomenat rauxa ara és seny i el que era seny ara és traïció, covardia i inseguretat. Avui, el seny dicta independència i és la rauxa Catalana la qui ha vençut, perquè la nostra, sempre ha estat la rauxa de qui estima foll però amb més seny que ningú, només ens la havien disfressat.

‘Change is a door that opens from within’ (el canvi és una porta que s’obra des de dins), i seguint aquest eslògan anglosaxó, la història de les mones s’utilitza avui en l’àmbit de la consultoria empresarial quan s’assessora sobre un canvi de cultura corporativa. Una porta que s’obra des dels propis, des de dins, com ho va fer el procés de la Consulta sobre la Independència als 554 municipis o com ho són els insubmisos fiscals del “diem prou” o els del “no vull pagar” o dels que s’ajunten internacionalment i enlloc d’explicar un pacte fiscal que no és més que un acord estatal intern, expliquem quelcom que sí és d’interès internacional: la restauració de l’estat Català. Hem de desaprendre o un altre Wilson ens passarà per davant i encara ens trobarà de nou parlant d’ambicions internes autonòmiques:

 – volen vostès Catalans la independència?

– bé, sap vostè, nosaltres volem un estat propi

– perdoni, però, això és un si?

– Bé, veurà, ho hem de fer bé i estem analitzant si ens convé més un estat com Massachusetts, o un federat lliure com Bavaria o, i si espanya es portes molt i molt malament , potser estiraríem cap a una discreta Dinamarca’

– Estranys Catalans, bé quan s’aclareixin ja ens avisaran.

 ‘…from within’. Accions des de dins, pessics que normalitzen, sacsegen, revolucionen, obliguen a re-centrar discursos, voluntats sobiranes que causen onades, grans o petites, però sempre incòmodes dins aquest fangar de l’autonomisme unionista. Moviments socials que oxigenen i que sempre i en cadascun dels casos si fan el que han de fer, el que el moment demana, el sistema voldrà parar, vetar, bloquejar.

El moviment social només té un objectiu fer la feina que els partits no fan degut a un inevitable sectarisme que només els permet ser amics si les posicions guanyades per tots són enteses com victòries sobre els altres. El moviment social és l’únic que pot ser insolent sense necessitat que sigui una ‘estratègia’ però que alhora i a diferència dels partits no té sentit si deixa de ser-ho. Un moviment social reivindicatiu en temps de lluita democràtica com la nostra és un corcó pel sistema i un coixí pels qui comparteixen l’objectiu de la Independència.

Desaprenem!! Que no hi ha cap dutxa només molta fruita.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s