Alberto Garzón Espinosa: La teoria de les estructures socials d’acumulació.

Una de les principals aportacions dels teòrics de l’anomenada “Escola Política Radical”, sorgida en els anys seixanta als Estats Units de la mà d’autors com D. Gordon, M. Reich, T. Weisskopf, R. Edwards i S. Bowles, va ser la noció de ‘Estructura Social d’Acumulació “. Amb ella es pretenia descriure els requisits institucionals que satisfan en cada moment històric el procés d’acumulació de capital, punt central de l’anàlisi radical.

Aquesta teoria proporciona elements d’anàlisi molt interessants a l’hora d’estudiar la crisi econòmica i la dinàmica capitalista. És per això que porto alguns punts fonamentals d’aquesta explicació, per tal que el lector interessat pugui tenir una idea general del discurs radical i sorgeixi la curiositat per endinsar-se als textos originals (malauradament tots en anglès, ja que la penetració de la teoria radical a Espanya és extremadament reduïda).

La reconceptualització de la estructura social d’Acumulació

Per als teòrics de l’ESA les institucions animen la inversió capitalista i el creixement econòmic, però eventualment cessen la seva contribució al creixement econòmic: o bé el creixement desestabilitza les institucions o bé les institucions creen barreres per al creixement. En aquest moment esdevé una crisi, entesa com un període d’inestabilitat que requereix la reconstrucció institucional per renovar el creixement i l’estabilitat (Wolfson, 2006).

Els teòrics originals de l’ESA van determinar que les institucions eren necessàries per donar suport al circuit del capital, però posteriorment van afirmar directament que l’ESA afectava a la taxa d’acumulació (Kotz, 2006). Aquest últim aspecte ha estat des de fa alguns anys, però, motiu de crítica per part dels economistes radicals, precisament perquè es considera que no hi ha evidència per afirmar que l’objectiu central que guia la construcció d’una estructura institucional sigui la taxa d’acumulació (Kotz, 2006).

Les noves reinterpretacions teòriques afirmen que, en efecte, la promoció d’una ràpida acumulació en el sistema no és el nucli dels interessos dels individus capitalistes, sinó que per contra sí que ho és l’expectativa de ser capaç de participar en el circuit del capital i dins d’ell, d’apropiar-se de la màxima quantitat d’excedent possible, en relació al capital invertit, el que condueix al capital (Wolfson i Kotz, 2010; Kotz, 2006)

Per als nous teòrics de les ESA no hi ha una taxa d’acumulació mínima, i els excedents poden tenir altres usos a més de l’acumulació. L’alternativa a reinvertir l’excedent (alguna cosa que dependrà del càlcul de la taxa de benefici esperada així com de si aquesta taxa és acceptablement alta) és la inversió financera. Es pot invertir en l’esfera financera esperant condicions més favorables en l’àmbit de la inversió real. Per això els capitalistes poden mantenir altes taxes de rendiments (a través d’operacions financeres i especulatives) sense que s’inverteixi en el productiu i sense que es vegin impulsats a canviar l’estructura institucional (Kotz, 2006).

En definitiva, els nous teòrics de l’ESA consideren que cada ESA dóna suport al circuit del capital però pot o no portar a una ràpida acumulació de capital, de manera que la relació entre l’ESA i el ràpid creixement econòmic ha de ser abandonada, apostant en el seu lloc per comprendre l’ESA com les estructures institucionals que estabilitzen temporalment les contradiccions del capitalisme, que són les que hi ha entre capital i treball, entre capital i capital, entre treball i treball en la dimensió internacional (Wolfson i Kotz, 2010; Kotz, 2006).

Els tipus d’Estructures Socials de Acumulació i les seves crisis

Basant-se en la idea de K. Polanyi segons la qual els intents de crear una economia de lliure mercat comporta sempre i inevitablement el sorgiment en el si de la societat d’un moviment oposat com a resposta a l’excés de pobresa, la desintegració social i la inestabilitat, els nous teòrics de les ESA han postulat dos tipus generals de ESA: les ESA regulades i les ESA liberals.

Cada ESA pertany a un o altre grup en funció de com configuren les següents quatre dimensions:

1) la relació Estat-Economia, 2) la relació capital Treball; 3) la relació capital-capital, i  4) el caràcter de la ideologia dominant (Wolfson, 2006; Kotz, 2006; Wolfson i Kotz, 2010).

La diferència subjacent entre els dos tipus de ESA és la diferent manera en la qual la contradicció capital-treball és temporalment estabilitzada (Wolfson i Kotz, 2007).

Segons Kotz (2006), l’evidència empírica suggereix que tot i que les ESA liberals afavoreixen els beneficis, les taxes d’acumulació són més febles que en les ESA regulades. Això seria així per les següents raons (Wolfson i Kotz, 2007):

1.Les ESA liberals tendeixen a generar problemes d’insuficiència de demanda agregada a llarg termini, en mantenir baixos els nivells salarials i de despesa pública.

2.Les ESA liberals creen inestabilitat en el nivell macroeconòmic, reduint l’efectivitat dels estabilitzadors automàtics i fent al sistema més vulnerable a crisis financeres i depressions.

3.La competició desenfrenada d’una ESA liberal tenen a determinar comportaments de curt termini en les empreses.

4.Un sector financer desregulat en una ESA liberal tendeix a desviar fons del sector productiu cap a les activitats especulatives.

D’altra banda, les ESA liberals enforteixen la capacitat del capital per a restringir el creixement dels salaris i desplaçar la distribució de l’ingrés a favor, portant a una inadequació de la demanda ia la sobreinversió. A més poden portar a una situació de “inversió coercitiva” i estan plens de crisis financeres.

Per contra, les ESA regulades estan subjectes a crisi d’estrangulament dels beneficis, ja que porten a un poder molt alt dels treballadors ai períodes de baixa desocupació que permeten pressionar a la baixa els beneficis empresarials (Wolfson i Kotz, 2010).

De l’ESA de postguerra a l’ESA neoliberal

L’ESA de postguerra es va completar a final de 1940 i va durar fins a 1973. En aquesta ESA no hi havia domini del treball sobre el capital, sinó que més aviat hi havia un equilibri entre capital-treball que evitava problemes de subconsum i d’estrangulament de beneficis. Hi havia una activa regulació per part de l’Estat de l’activitat econòmica, un desenvolupat Estat del Benestar, un programa de cooperació entre treball-capital i una forma de competència entre grans empreses de tipus col · respective (Kotz, 2008; Wolfson, 2006).

A finals dels setanta aquesta ESA entraria en crisi per començar a prendre forma una nova al Regne Unit i els Estats Units, la naturalesa dels quals s’assembla al lliure mercat dominant abans de la Gran Depressió. Aquesta nova ESA, denominada posteriorment neoliberal, s’estableix definitivament al començament dels anys vuitanta i en la nova configuració es restitueix el poder de les empreses i es perd l’equilibri anterior (Kotz, 2008).

Atès que el neoliberalisme hauria promogut el creixement del percentatge de beneficis en el total d’ingressos i hauria beneficiat el poder de la classe capitalista, alhora que hauria estabilitzat temporalment algunes de les contradiccions del capitalisme, estaríem parlant d’una ESA de tipus liberal (Wolfson i Kotz, 2007).

El neoliberalisme hauria tingut tres desenvolupaments que, en paraules de Kotz (2008) van estimular una gran expansió econòmica però que contenien les llavors d’una crisi sistèmica”, i que són els següents. En primer lloc, el creixement de la desigualtat (entre salaris-beneficis i entre llars). En segon lloc, la transformació del sector financer en més arriscat i especulador. I en tercer lloc, el desenvolupament d’una sèrie de grans bombolles d’actius.

El creixement més alt dels beneficis, en comparació amb els salaris, unit a la concentració de la riquesa a les llars més rics, va crear un volum de fons que sobrepassaven les oportunitats d’inversió en l’economia real. Això va fer que aquests fons fossin utilitzats en bombolles d’actius que portarien successivament a les expansions dels vuitanta (savings and loans), dels noranta (puntcom) i dels dosmil (bombolla immobiliària) (Kotz, 2008b).

La financiarització i la crisi de les hipoteques subprime

Per als teòrics de l’ESA la “financiarització” té l’origen en el que han anomenat “la reestructuració neoliberal“. Com a conseqüència d’aquesta, el paper que tenia el sector financer com a suport de l’acumulació de capital, fonamental en l’ESA de postguerra, es va trencar i el sector financer es va fer més independent (Kotz, 2008).

En tot cas, les arrels de la financiarització també s’han de buscar en una tendència inherent al procés capitalista una vegada que aquest arriba a l’etapa de la corporació, entorn del segle XIX. Aquestes transformacions van desplaçar la propietat del capital des de la possessió directa cap a la possessió de títols financers, els quals permetien escapar dels riscos associats a la propietat individual. Aquests títols financers podien ser comprats i venuts instantàniament, per a això era necessari crear mercats líquids. Com a conseqüència, després d’aquests desenvolupaments, eren els treballadors els únics que suportaven els riscos de la producció (Kotz, 2008). Aquesta tendència a la financiarització, o increment dels motius financers, pot, però, controlar-se en el marc de les ESA regulades.

Les contradiccions de la nova configuració són múltiples i importants. En primer lloc, la separació entre finances i activitat productiva no pot ser total, ja que en última instància els beneficis depenen de l’activitat no financera i aquesta té impactes en el sector productiu. En segon lloc, encara que la financiarització pot servir per promoure l’acumulació via concessió de préstecs al mateix temps que estimula el consum en un entorn de salaris estancats, també genera major vulnerabilitat en el sistema.

La crisi de les hipoteques subprime s’ha de veure llavors no com un fenomen aïllat o conjuntural, sinó com a part d’un llarg desenvolupament. En un període, com el neoliberal, en què la demanda creixia inadequadament a causa dels baixos salaris, era impossible que l’acumulació i el consum capitalista mantinguessin ritmes suficients per mantenir l’expansió. L’única possibilitat era que algun grup social gastés més del que ingressava, és a dir, que es donés un increment de l’endeutament. La majoria dels préstecs hipotecaris en el període recent de l’economia nord-americana es van donar per compensar les deficiències salarials, més que per a noves compres d’habitatges: la prova és que la gran majoria van ser préstecs per “refinançament”. Per poder endeutar-se, però, era necessària l’existència de garanties o ‘col·laterals’ que donessin suport als nous préstecs. Les bombolles d’actius van complir aquest paper proporcionant aquestes garanties, tot i la vulnerabilitat creixent associada (Kotz, 2008).

Mentre el sector financer proporcionava els recursos financers, també dispersava els riscos per tot el món en complicitat amb les agències de qualificació i utilitzant mecanismes com la titulització que feien encara més fràgil el sistema en conjunt. A cada expansió neoliberal l’endeutament s’ha incrementat més i més, precisament perquè sense tallar el problema d’arrel -els salaris estancats- el sistema només podria subsistir amb un nivell d’endeutament il·limitat. Per tant, l’existència de bombolles financeres de grandària i abast creixent, ha estat cada vegada més necessària en el context neoliberal. L’arribada de la crisi va revelar que es tractava d’una crisi sistèmica d’una forma particular del capitalisme, el capitalisme neoliberal. I, atesa la naturalesa de les ESA, aviat s’hauria de veure el sorgiment d’una nova en resposta a aquesta crisi (Kotz, 2008).

 
BIBLIOGRAFIA:
Barceló, A. (1998): Economia política radical. Síntesi, Madrid.
Kotz, D. (2006): "Institutional Structure or Social Structure of accumulation?". Working Paper.
Kotz, D. (2008): "Neoliberalism and Financialization". Working Paper.
Kotz, D. (2008b): "The Financial and Economic Crisi of 2008: A Systemic Crisi of Neoliberal Capitalism". Working Paper.
Wolfson, M. H. (2006): "Class, Crisi and the theory of social structure of accumulation". Working Paper.
Wolfson, M. H. i Kotz, D. (2010): "A Re-conceptualization of Social Structure of accumulation Theory", en McDonouhg, T.,
 Reich, M. i Kotz, D. (2010): Contemporary Capitalism and Its Crisi, Cambridge Univertisy Press, New York.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s