David de Ugarte: 15M, un any desprès.

Un any després, el 15M no ha aconseguit vèncer les seves principals debilitats. I no obstant això, el que es manifesta com una convocatòria menor i una consolidada incapacitat per ‘el fer’, pot estar ocultant motius per l’esperança.

“El País” dedica una pàgina especial amb emissió en directe a l’assemblea de la Puerta del Sol. Hi ha poca gent. L’assemblea, que es proposava resumir totes les reivindicacions del moviment elaborades durant un any i les recollides des del dia 12, avança feixuga. Les intervencions tenen una mica de litúrgic: diversos oradors matisen les seves propostes postil · lant «si algú està en contra, no passa res». Hi ha en d’altres molt de gust d’autoajuda i moltes referències a l’«experiència» personal, a «fer amics». Quan comencen a sorgir propostes, no queden més d’uns centenars de persones. Resulten decebedors: des de substituir l’euro per una «pesseta de l’amor» a convertir el 15M de cada any en un dia de «vaga social» fins que el capitalisme caigui de genolls. Donen ganes de preguntar com és que un diumenge extra doblegara el sistema en una part del món en què, en la majoria de les ciutats, els diumenges les botigues estan tancades i no ningú va a treballar.

Per què hi ha tan poca gent i sobretot tan poques idees?

La premsa i especialment “El País” havien aixecat altes expectatives sobre la capacitat del moviment 15M per plantejar una alternativa a la situació cada dia més precària de la política i l’economia. I el passat dissabte 12 de maig, sense arribar ni de lluny a la mobilització massiva de la vigília de les eleccions del 20 de novembre de 2011, la Porta del Sol va reunir 30.000 manifestants. Els columnistes estrella van lloar la «poesia política» d’uns cartells plens d’infantilisme i buits de contingut. Però no hi havia manera: les propostes, publicades per fi després d’un any de «sistematització», seguien sense aportar res, confonent desitjos amb idees i idees amb reformes.

La frustració de l’expectativa és evident i les convocatòries «es dessagnen», reduint el nombre de manifestants cada dia. El dia de l’aniversari, tot just queden uns milers i al final de la nit uns centenars, en una ciutat habituada a manifestacions de centenars de milers de persones.

La frustració no es produeix només en els sectors socials que miraven el moviment des de fora a través dels mitjans. Des de dins del moviment, en moltes converses, es fa broma obertament amb una dinàmica deliberativa dependent del presencial fins al límit, obsessionada per la unanimitat sense acabar de definir qui és part de la que comunitat i que sembla voler solucionar tot organitzant una comissió adhoc pel seu estudi. Les seves úniques realitzacions materials semblen caure en els mateixos errors, confonent desitjos amb plans, reunions amb accions, adhesió amb participació i interacció, sense passar d’un pla ambiciós a la seva realització.

El fet és que en un any el moviment 15M ha estat incapaç de transformar la deliberació en acció i molt menys de constituir les bases d’un nou consens social més enllà d’aquest gegantí «no m’agrada» que, a la manera d’un facebook presencial, representar a l’origen. Per això perd capacitat de convocatòria tot i que el seu propi entorn estigui assedegat d’alternatives i la seva audiència estigui sent castigada per alarmes financeres i avisos de noves retallades de despesa pública gairebé diàriament.

I no obstant això …

No obstant això, el 15M té també una cara esperançadora i oculta: el seu col · lapse.

En la pràctica, les assemblees de barri i ciutat van evolucionar aviat cap a conjunts de «comissions de treball» relativament estables, que es van fer conscients de ser comunitats conversacionals autònomes. Alguns d’aquests grups tenen la dimensió i el grau d’interacció necessaris per ser capaços de destil·lar alguna cosa més que descontentament, assumir una reflexió més profunda i passar a l’acció. Els pesa, però, la banalitat del moviment en conjunt i la decantació es dibuixa per a molts entre l’anar més enllà de la festa social, gairebé folklòrica, que en molts barris suposa «el grup dels diumenges» amb el seu mercat de bescanvi i els seus debats oberts que no avancen més enllà de l’agenda mediàtica.

Si visitem tomalaplaza.net veurem que ni tan sols l’aniversari ha estat capaç de reactivar la majoria dels grups locals. Molts han quedat reduïts a una dotzena de persones o menys. D’altres han abandonat gairebé tota l’activitat i fins i tot han tancat les seves webs. I no obstant això, cada dia hi ha més iniciatives, més converses obertes, una actitud diferent i cares noves en qualsevol debat públic que es plantegi la construcció d’alternatives a la crisi. En petits grups entre el públic plantejaran preguntes, es quedaran a discutir, ens explicaran que han començat a escriure un blog i s’estan plantejant constituir una cooperativa … Són els que «ja s’han anat». Encara que segueixin emocionalment lligats a l’experiència de fa un any, han sabut començar a fer la crítica. Els queda un llarg camí de discussions, d’aprenentatge i de construcció. Però representen una esperança.

Anuncis

2 thoughts on “David de Ugarte: 15M, un any desprès.

  1. Retroenllaç: el #15-M, un any desprès // la tafanera

  2. Retroenllaç: #15M, un año después CAT

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s