Juan Hdez. Vigueras: Apunts sobre Bankia, un rescat anomenat nacionalització.

“Els sentinelles no eren als seus llocs, en gran part a causa de la fe àmpliament acceptada en la naturalesa auto correctiva dels mercats i en la capacitat de les entitats financeres per vigilar a si mateixes amb efectivitat”, s’afirma en les conclusions de l’informe del Congrés nord-americà sobre la crisi de Wall Street; subratllant clarament el rerefons ideològic neoliberal com a principal causa de la crisi financera global, que podem aplicar també a la de Bankia. Però en el cas de les caixes d’estalvis, cal subratllar que els diners en joc era i és públic. Per això, hem de destacar sobretot la responsabilitat dels gestors polítics o persones properes als partits majoritaris.

Primer. Calia “salvar els nostres”, pensen els nostres governants. Per començar, diguem que Bankia representa el fracàs de les reformes financeres del govern actual (la de febrer 2012 era la “definitiva”) i de les anteriors, que no han aconseguit que la banca serveixi el crèdit que necessita una economia que llangueix i genera atur. I és que han tingut com a objectiu bàsic amagar la corrupció sistèmica i les responsabilitats de gestió de les oligarquies polítiques regionals, suport de l’elit política, que van impulsar Caixes “engrandides” amb l’especulació immobiliària alimentada pels diners barat de l’exterior i els mecanismes bancaris financers. Més enllà de la responsabilitat dels governs que van posar les bases del descontrol financer-immobiliari.

Entre juny i desembre de 2010 sorgia el Banc Financer i d’Estalvis (BFA) resultat de la suma de Caja Madrid i Bancaixa, primer, i de Caixa Canàries, Rioja, Àvila, Segòvia i Laietana sota la fórmula jurídica ad hoc del SIP, un esquema legal que integra actius i passius d’aquestes Caixes, consensuat pels dos partits majoritaris per tapar el desastre de l’especulació immobiliària i de pas les responsabilitats de la gestió bancària nefasta, a costa dels contribuents. Al març de 2011, fa poc més d’un any, es llançava Bankia com a filial de BFA, un nou banc privat amb l’aportació de 4.465.000 d’euros del FROB, el fons estatal de rescat bancari. D’aquesta manera es pretenia resoldre els problemes d’insolvència de Bancaixa i altres, en particular de Caja Madrid, “la més danyada per la crisi del totxo”.

Va sorgir així un monstruós banc “massa gran per deixar-lo caure”, d’un elevat risc per al sistema financer espanyol per les seves 10 milions de clients-dipositants, els seus 22.000 empleats i 400.000 accionistes a més del volum milionari de la cartera de participacions empresarials, un muntatge bancari madrileny muntat amb diners públics del contribuent sota un il•lustre polític fracassat com a director gerent de l’FMI i un dels patrocinadors de la legislació que va alliberar el sòl patri per a l’especulació immobiliària. Era el quart banc espanyol, la joia del PP des de fa anys.

El fracàs inicial de la sortida de Bankia a Borsa al juny de 2011 va demostrar la seva fragilitat financera d’origen. Encara que, amb la fe neoliberal en les bondats dels mercats financers, els nostres governants, inclòs el governador del Banc d’Espanya, van creure que seria superada amb la influència en “els mercats” de l’ex director gerent del FMI. Això sí: atrets per la imatge històrica de les Caixes, una gran part de petits estalviadors, jubilats la majoria, van comprar accions del nou banc, ara depreciades en un 40%, o van comprar participacions preferents enganyats per la creença que feien un dipòsit.

Com ha succeït en les restants caixes d’estalvis bancaritzades, el president de Bankia i tots els altres gestors bancaris afins al partit governant i els seus baronies regionals, es van assegurar retribucions desmesurades mitjançant contractes blindats que van comptar amb el beneplàcit de les autoritats inclòs el supervisor, el Banc d’Espanya. Uns fets denunciats per una part de l’opinió pública sense majors conseqüències fins avui.

Segon. Calia ocultar la crua realitat. En la formació del nou projecte bancari madrileny, l’enginyeria financera va assignar els anomenats actius “tòxics” (llegiu préstecs impagables, habitatges i solars sense mercat previsible) al “banc dolent”, el BFA, i els actius bons i de dubtosa validesa es van assignar a la filial única, Bankia, una complexa operació de manipulació comptable esperant que els guanys futures de Bankia cobrissin la insolvència de la banca matriu que té ara un capital zero, s’assegura. La resta el va aportar la comptabilitat financera i els seus experts, amb l’expressió “valors tòxics” posada en circulació a Wall Street per denominar aquells actius subprime quan ja no tenien mercat i ningú sabia el que valien, a Espanya s’ha aplicat interessadament per evitar esmentar els immobles que tenen existència física real, però el valor comptable és imaginari perquè el valor raonable del mercat (mark to market) ningú ho sap, són actius que ni es venen ni es compren ni ara ni en molt temps.

Quins criteris comptables precisos van servir de base per a delimitar en els comptes els actius bons i dolents i el seu repartiment entre BFA i Bankia?

Tercer. El financiaritzat context europeu actual va contribuir a la supervivència de Bankia. Encara més, Bankia exemplifica el fracàs de la política del BCE davant la crisi del deute sobirà de l’euro, que incentiva el negoci especulatiu financer dels bancs en lloc de generar crèdit, va ser un dels primers bancs europeus a sol•licitar liquiditat (15.000 milions d’euros al desembre de 2011 i 25.000 milions al febrer 2012, a l’1%). Com a mostra, diguem que aportava al BCE com a garantia dels bons de renda fixa del Fons d’Actius Corporatius V, que estan recolzats per préstecs diversos, com els concedits al Reial Madrid per als fitxatges de Ronaldo i Kaká. I que òbviament han servit per adquirir deute públic d’elevada rendibilitat, a més de cobrir les seves vergonyes comptables derivades de l’explosió de la bombolla immobiliària. Caja Madrid com tantes altres Caixes fa temps que va deixar de ser banca tradicional de dipòsit per esdevenir banca financera, nodrida per l’especulació en “els mercats”. I si els governs de la UE volguessin acabar amb aquesta especulació bancària, justificada amb la fal•làcia que els estatuts del BCE no li autoritzen a prestar diners als governs de l’Eurogrup, per què no s’ha modificat aquest tractat en tres mesos com s’ha aconseguit concloure l’aberrant pacte fiscal?

Quart. Els reguladors privats a l’ombra del casino financer s’imposen sobre els supervisors públics. La auditora Deloitte, una de les quatre grans del món i necessitada de recuperar prestigi, va destapar la crua inviabilitat del projecte bancari privat, advertint ja al febrer passat el desajust patrimonial de BFA, originat per la pèrdua de valor de la seva filial Bankia. La crisi de Bankia, amb la dimissió del seu president, no va ser decisió dels accionistes ni del supervisor sinó que la va desencadenar la negativa de l’auditora Deloitte a avalar uns comptes considerant que el valor real BFA ascendeix a 8.500 milions euros davant els 12.000 registrats en els seus llibres. Per tant, l’actuació del Banc d’Espanya ha quedat en entredit perquè al febrer últim afirmava la capacitat de totes les entitats financeres per fer front a les provisions requerides per la reforma financera aprovada pel govern en aquest mes. Així mateix, el Banc d’Espanya no va posar cap objecció al pla de sanejament presentat per Bankia el 31 de març i el 17 abril com queda clar en el seu comunicat, encara que es cobria advertint que si es donés el cas que alguna entitat no aconseguís arriba el nivell de capital requerit sempre podria acudir al FROB.

Cinquè. El rescat de Bankia, la quantia encara està per determinar en funció de la valoració dels seus actius i que el govern ha volgut anomenar “nacionalització transitòria”, no resol tots els problemes perquè els danys col•laterals d’aquesta crisi són ja quantiosos. De moment està clara la pèrdua de confiança exterior en aquest país, els seus bancs i en les polítiques governamentals que ens enfonsen en una profunda recessió econòmica, com prova l’exigència de la UE d’una valoració independent de tots actius bancaris. Al que s’afegeixen les negres perspectives per a les activitats culturals, assistencials i socials de l’Obra social de Caja Madrid i de la resta de Caixes. I per un llarg moment, la pèrdua de confiança inversora es tradueix en depreciació de les accions de les empreses participades per BFA-Bankia, la cartera abasta, entre altres empreses importants, Indra (20%), Mapfre (15%), NH Hotels (15,74%), IAG (Iberia-British Airways) (12%) o Iberdrola (5%), amb la dificultat afegida que la liquidació d’aquestes participacions no sigui oportuna en una borsa baixista (Expansión, 11/5 / 2012).

I, com ha passat en les economies fallides d’alguns països en desenvolupament, ara “els fons voltors volen en cercle sobre Irlanda i Espanya” ens deia el titular d’un reportatge del Financial Times de dimecres 9 de maig. Però, mentre sembla que aquests fons especulatius, que s’aprofiten dels països enfonsats per les crisis financeres, no han trobat les gangues que esperaven a Irlanda, la seva activitat creixent a Espanya s’encamina més que cap al aclaparat mercat dels préstecs hipotecaris i al consum, a l’aguait d’oportunitats en participacions d’empreses punteres, en les “corporate oportunities”.

Així podrem contemplar com la dreta espanyola, de tan delicada sensibilitat nacionalista enfront dels guinyols de la TV francesa i a les decisions sobiranes de l’Argentina, després d’haver desprès de clubs de futbol populars, anirà venent parcel•les significatives de les antigues empreses espanyoles.

Juan Hernández Vigueras. Doctor en Dret amb experiència com directiu de grans empreses, i professor universitari de postgrau. Actualment és coordinador de la Comissió de Paradisos Fiscals de Attac-Espanya i membre del International Steering Committee de la Xarxa per la Justícia Fiscal (Tax Justice Network). És autor de publicacions professionals i col·labora en revistes d’informació general i en webs d’organitzacions altermundistas.

One thought on “Juan Hdez. Vigueras: Apunts sobre Bankia, un rescat anomenat nacionalització.

  1. Retroenllaç: Apunts sobre Bankia, un rescat anomenat nacionalització. // la tafanera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s