Ignacio Ramonet: Nous protectorats.

El passat 21 de febrer serà recordat a Grècia com la jornada de la Gran Capitulació. Aquest dia, a canvi de la promesa d’un segon pla de rescat financer, el govern hel•lè va acceptar les humiliants condicions exigides pel “clan europeu de la triple A” liderat per Alemanya: retallades draconianes de la despesa pública, rebaixa del salari mínim, reducció de les pensions, acomiadament de 150.000 funcionaris, pujada d’impostos i privatitzacions massives.

De res ha servit que els grecs portin ja quatre anys de teràpia de xoc i de sacrificis socials molt durs, ni que s’hagin hagut de sotmetre, el passat 10 de novembre, a un “cop d’Estat financer” mitjançant el qual Berlín va imposar, sense cap consulta democràtica, al banquer Lukas Papademos (ex vicepresident del Banc Central Europeu) com a Primer ministre d’un govern tripartit format per socialdemòcrates, conservadors i extrema dreta.

Aquesta vegada l’afront ha estat més gran. El que se li ha exigit a Atenes és clarament una enorme cessió de sobirania, “probablement la més gran realitzada per un país en temps de pau” (El País, Madrid, 21 de febrer de 2012). De fet, Grècia ha estat col•locada sota tutela europea, i ara disposa, per a tot el que fa al seu pressupost i a la seva economia, d’un estatut de sobirania limitada.

Aquesta agressió es veia venir. I a més, com una advertència als altres països en dificultat de la zona euro, entre ells Espanya. Al juliol de 2011, Jean-Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg i president de l’Eurogrup (L’Eurogrup coordina i supervisa les polítiques i estratègies econòmiques comuns dels Estats de la zona euro (eurozona). Un cop al mes congrega els ministres d’Economia i Finances d’aquests estats.), ja havia avisat: “La sobirania de Grècia serà enormement restringida” (Entrevista al setmanari alemany Focus, 4 de juliol de 2011). I el passat 27 de gener, el diari britànic Financial Times va revelar un document alemany que exigia l’enviament a Atenes d’un Comissari amb dret de veto per dirigir el pressupost públic d’aquesta nació i bloquejar qualsevol despesa no autoritzat pels seus creditors. La vigília, en una entrevista al setmanari Der Spiegel, el cap del grup parlamentari de la Unió Cristiano-Demòcrata (CDU), Volker Kauder, va ser encara més lluny: va reclamar l’enviament a Grècia de “funcionaris alemanys que ajudin a construir una administració financera eficient “. Cosa que també va demanar el mateix ministre alemany d’Economia, el molt liberal Philipp Rosler.

A tant no s’ha arribat, però l’acord del 21 de febrer preveu “una presència permanent a Grècia d’una missió de la Comissió Europea” per controlar i vigilar els seus comptes, així com “una presència reforçada de la troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional] per supervisar permanentment el pagament del deute”. Els fons transferits en el marc del Pla d’ajust seran ingressats en un compte bloquejat que només la troica gestionarà, no el govern grec. I que únicament servirà per reemborsar el deute sobirà, no per pagar els salaris dels funcionaris, per exemple, o les pensions dels jubilats. Els nous bons de l’Estat hel•lè no seran de dret grec sinó de dret britànic… En cas de conflicte entre Atenes i els creditors privats, el litigi serà posat a Luxemburg, no a Grècia … Encara que no és oficial, la República Hel•lènica ha deixat de ser un Estat sobirà.

De manera encobert, la Unió Europea (UE) ha entrat en una nova etapa en la qual els Estats forts (“el clan de la triple A” més França) exigeixen dels altres, i en particular dels Estats de la perifèria, un canvi de règim. No es tracta directament d’un estatut colonial. Però s’assembla bastant a un tipus d’administració que les grans potències van establir durant l’era colonial: el de protectorat.

Per als colonitzadors, el protectorat era una manera d’estendre la seva influència política i econòmica, i de col•locar sota tutela territoris estrangers als quals es desitjava extreure les riqueses, sense assumir els inconvenients i les despeses que comporta habitualment una annexió pura i simple. La diferència amb la colònia, és que el “Estat protegit” conserva formalment les seves institucions, però cedeix a la “potència protectora” la seva política exterior i, sobretot, la seva economia i el seu comerç exterior.

No pot sorprendre doncs que, des del començament el 2008 de la crisi financera, hàgim assistit, en el si de la UE, i més particularment en l’Eurozona, a una pèrdua manifesta de sobirania dels Estats més deprimits (Irlanda, Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya). Com a fase preliminar del nou estatut de “protectorat europeu”, a qui acaba tristament d’accedir Grècia.

Angela Merkel va encunyar el setembre passat el concepte de “marktkonforme Demokratie” (democràcia de conformitat amb el mercat). El va definir de la manera següent: “L’elaboració del pressupost de l’Estat és una prerrogativa fonamental del Parlament, però cal trobar vies perquè aquest requisit democràtic estigui en conformitat amb el mercat” (Declaració a la ràdio pública alemanya Deutschlandfunk, 1 de setembre de 2011). El mercat és ara la pauta. La qual cosa significa que ja no són els electors els que determinen les decisions legislatives sinó les borses, els especuladors i els bancs.

Aquesta nova filosofia antidemocràtica triomfa avui a Europa. S’està traduint ja en normes, lleis i tractats que limiten els marges de maniobra dels governs i funcionen com un “pilot automàtic” per domesticar les societats. Sobre això, Grècia funciona com un model del que amenaça als altres països de la perifèria. I que el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (Mede) va a establir, a partir del proper mes de juliol, com a norma legal a la Unió Europea.

Creat per Angela Merkel i aprovat ja, en el seu principi, pel president del Govern espanyol Mariano Rajoy, el Mede és un nou organisme intergovernamental, una mena de FMI europeu. Està sent ratificat pels parlaments dels països europeus sense cap debat públic, tot i que les seves característiques podrien tenir conseqüències nefastes per als ciutadans. En efecte, el Mede preveu la concessió d’ajudes financeres a països en dificultat, a condició que cedeixin sobirania, acceptin col•locar sota la tutela d’una troica europea i apliquin despietats plans d’ajust.

El Mede està articulat amb el “Pacte fiscal” adoptat el passat 30 de gener per 25 dels 27 caps d’Estat i de Govern de la UE. Aquest temible Pacte (el nom veritable és “Tractat sobre Estabilitat, Coordinació i Governança de la Unió Econòmica i Monetària”) és també una exigència d’Alemanya, i obligarà els Estats signants a incloure en les seves Constitucions l’anomenada “regla d’or”, que imposa mantenir el dèficit estructural anual per sota del 0,5% del PIB. Els països que no incloguin en les seves Constitucions aquest sostre de despesa podran ser denunciats davant el Tribunal de Justícia de la UE per qualsevol altre dels estats membres.

Karl Marx deia que els governs, en l’era industrial, no eren més que els consells d’administració de la burgesia. Avui podríem dir que, a l’Europa “austeritaria” d’Angela Merkel, els governs s’estan convertint en els consells d’administració dels mercats. Fins quan?

Article original.

Anuncis

2 thoughts on “Ignacio Ramonet: Nous protectorats.

  1. Retroenllaç: Ignacio Ramonet sobre cas grec i la nova Europa: "Nous protectorats". // la tafanera

  2. Retroenllaç: Ignacio Ramonet sobre el cas griego y la nueva Europa: "Nuevos protectorados". CAT

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s