Alberto Garzón: S’han fet els rics mes rics? Anàlisis de l’estat espanyol entre 1980-2008.

Per saber com vindrà el futur, es interessant saber de on venim. I d’aquí la incorporació d’aquest article.

A Estats Units el moviment dels indignats, conegut com The Occupy Wall Street, ha utilitzat el lema “we are the 99%” per manifestar la seva visió del que és la societat moderna. El que aquest lema expressa és que hi ha un sector minoritari de la població, el del 1%, que té el poder polític i és capaç de determinar les polítiques que duen a terme els governs. Però encara va més lluny, ja que el que asseguren és que aquestes polítiques responen a uns interessos, els d’aquest 1%, que són antagònics als interessos de la resta de la població, això és, el 99%.

 Aquesta és una versió moderna i una mica difusa de la clàssica lluita de classes. N’he parlat molt d’això (i queda recollit de forma ordenada en un nou llibre, on el seu objectiu central és explicar precisament aquesta qüestió), assenyalant que per analitzar adequadament la dinàmica del sistema econòmic capitalista cal atendre a la posició de cada individu en l’activitat productiva, és a dir, cal assignar-li una classe social. Això no vol dir que les classes socials en la pràctica es limitin a dues, capitalistes i treballadors, o que hàgim de mantenir una posició maniquea de bons contra dolents. No és una tasca senzilla. Ni tan sols significa que el control polític sigui mantingut completament pel 1% i que les víctimes del procés de la crisi siguem el 99% restant. L’ensenyament principal és posar l’accent en els interessos contraposats i per tant negar el clàssic recurs al “això ho arreglem entre tots”.

Però tot això seria literatura si no ho acompanyéssim del rigor de les dades. I a Estats Units uns investigadors de la universitat de Berkeley (Enmanuel Saez, Facundo Alvaredo, Tony Atkinson i Thomas Piketty) van començar fa uns anys a recollir i sistematitzar dades de distribució personal de la renda. Aquesta distribució personal és una de les formes per les quals pot mesurar-se la desigualtat entre individus i llars pel que fa a renda i riquesa. Els seus treballs es van centrar en un començament als Estats Units, però amb el temps han aconseguit obrir un institut anomenat “The World Top Income Database” que inclou dades de pràcticament tots els països desenvolupats. Inclòs Espanya.

He analitzat moltes vegades algunes d’aquestes dades, arribant sempre a la mateixa conclusió: la desigualtat personal s’ha disparat des de 1980 a tot el món desenvolupat. En altres articles, de fet, hem vist com també ho ha fet la distribució de la riquesa i la distribució funcional (que mesura el repartiment entre capitalistes i treballadors). Però ara porto algunes dades més per al cas d’Espanya que vénen a confirmar aquesta tesi.

L’any 2008 l’ingrés mitjà del 90% més pobre era de 13.741 Euros anuals. Pensi’s que aquí està el 90% de la població i que és una mitjana, la qual cosa significa que és un conjunt molt heterogeni (hi haurà sous molt més alts i sous molt més baixos). El 10% més ric ingressava, no obstant això, una mitjana de 61.500 Euros anuals. Al seu torn el 5% més ric ingressava 83.856 Euros anuals, mentre que el 0’01% (els súper-rics) ingressaven 2.381.284 Euros de mitjana anual. Totes aquestes dades confirmen que hi ha una gran desigualtat, però no ens sorprenen ni ens diuen gens de l’evolució d’aquesta desigualtat.

Per esbrinar l’evolució necessitem comparar aquestes dades de 2008 amb les dades de 1980, per exemple, que és el primer any pel qual existeix una base de dades. La variació d’ingressos ens mostrarà quant cobren més en 2008 que en 1980 els diferents grups socials. Això és el que mostra el següent gràfic:

 

El 90% més pobre de la població ingressa en 2008 un 60% més que el que ingressava en 1980 (encara que recordo l’heterogeneïtat que existeix dins d’aquest immens grup). L’interessant és comprovar com segons mirem als grups més rics veiem més enriquiment en termes d’ingressos. És a dir, des de 1980 a 2008 els que més s’han beneficiat del procés econòmic han estat els més rics. Especialment els més rics dins dels rics, que en el cas dels súper-rics han vist incrementar-se els seus ingressos mitjans anuals un 275%.

Amb uns quants càlculs obtenim una altra forma d’analitzar aquest fenomen. En 1980 els súper-rics ingressaven 74 vegades més a l’any que el 90% de la població, mentre que en 2008 ingressen 173 vegades més. En el següent gràfic ho podem veure millor.

Tot l’anterior ens revela com és certa l’afirmació que la dinàmica de creixement econòmic ha beneficiat especialment als més rics. I demostra per això que el creixement econòmic no és neutral i que la distribució dels seus guanys depèn de la posició que cadascun té en l’activitat productiva, és a dir, de la classe social. Encara que aquí cal assenyalar que aquestes dades no fan referència a la classe social en sentit marxista sinó en sentit de renda, que és semblat però no igual.

Si volem aprofundir més, hem de preguntar-nos per què ha passat això. I analitzant les dades podem treure algunes conclusions interessants. La meva hipòtesi de partida seria la següent: atès que els més rics tenen ingressos que fonamentalment depenen d’altres fonts com les financeres (propietat d’accions, fons d’inversió, especulació, etc.) mentre que els més pobres tenen ingressos gairebé deguts íntegrament a les rendes del treball, és d’esperar que en èpoques d’auge financer els més rics es beneficiïn més. És a dir, davant un panorama de rendes del treball (salaris) estancats o lleugerament en ascens, el major auge de les rendes del capital incrementa automàticament la desigualtat.

Atès que en les últimes dècades i com a conseqüència de processos polítics vinculats amb el sorgiment del neoliberalisme (desregulació financera, privatitzacions, globalització financera, etc.) els processos financers han dominat l’esfera productiva, alhora que els mecanismes de redistribució s’han deteriorat (menor pes dels serveis públics i major efecte dels paradisos fiscals) és normal que la desigualtat s’hagi disparat.

En una altra anotació examinarem les dades amb una mica d’estadística i econometria per demostrar que, en efecte, els ingressos dels més pobres són més estables mentre que els ingressos dels més rics són més volàtils. A més, els ingressos dels més rics cauen abans que caigui l’economia mentre que els ingressos dels més pobres cauen després. Això és així perquè en tenir els ingressos dels rics un component vinculat a la propietat de les empreses i els seus beneficis són també una forma d’indicador de la salut del creixement econòmic futur. Els ingressos dels súper-rics serien, per dir-ho així, una espècie de proxy de la taxa de guany marxista, la qual opera com a sismògraf de la salut del capitalisme.

 

Anuncis

2 thoughts on “Alberto Garzón: S’han fet els rics mes rics? Anàlisis de l’estat espanyol entre 1980-2008.

  1. Retroenllaç: S’han fet els rics mes rics? Anàlisis de l’estat espanyol entre 1980-2008 // la tafanera

  2. Retroenllaç: Se han hecho los ricos más ricos? Análisis de España entre 1980-2008 CAT

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s