Anna Arqué: ‘Party-democràcia’

…Sortim a l’exterior del refugi antiaeri 307 i la senyora Vinyeta em diu que ‘aquella guerra no la vàrem pas guanyar nosaltres…’ ens mirem als ulls talment com si fóssim del mateix any i haguéssim jugat al mateix pati, com si recordéssim haver fugit esparvarades de les mateixes bombes; bé, o així vaig viure jo aquestes paraules que em van arribar fons. Li vaig contestar, encara mirant-nos als ulls, que aquest cop guanyaríem, que ara els estats europeus no ens poden disparar bales de foc i que, en canvi, nosaltres sí els podem regalar vots plens de llibertat i democràcia; a la Maria, que és com ella vol que li digui, li somrigueren els ulls i prement-me el braç em diu ’Sí noia, ara sí!’. Alguns cops les seqüències de la vida senzillament engalzen bé amb paraules que utilitzes cada dia… ‘Ho farem, Maria, guanyarem!’ llavors saps que la teva ‘propaganda’ té arrels que et sobrepassen i la fan útil.

Parlant de vots que porten a la llibertat, fem una pinzellada envers la democràcia practicada a Catalunya: una democràcia electoral dissenyada des de l’Estat espanyol i que no es feta en base al poble català com a ‘demos’ sinó que el Poble Català és un simple target, inclús quan votem per al Parlament de Catalunya. Partint d’aquest petit matís del sistema operatiu, a Catalunya, parlar de democràcia, voluntat popular, drets, deures,… i de tota aquesta amalgama de paraules ben sonants que ens fan sentir a tots molt civilitzats és parlar en realitat de fum, perquè l’acció política no la marca la voluntat majoritària del Poble Català.

Els prescriptors de la democràcia no volen que la gastem massa i ens la fan cara de veure: la treuen cada 4 anys perquè la utilitzem per a elegir-los a ells i als seus partits.

Fora d’aquestes cites de la ‘party-democràcia’, a la democràcia, la tenen ben segellada darrera una Constitució espanyola que fa que sigui il·legal, al·legal i totalment anormal una votació fora de la ‘obligació cívica’, vés per on…, de votar als mateixos partits que la tenen tancada; votacions, que serien totalment vàlides i promogudes per una democràcia no escapçada.

Si fóra una democràcia lliure i directa, igual que la que vàrem exercir amb aquells milers d’urnes a 554 viles de Catalunya, salvaríem aquest dèficit democràtic que patim per ser dins un sistema democràtic que no casa amb el tarannà Català; el sistema no estaria garratibat ni els seus professionals evitant un constant fora de joc i, per exemple, votaríem sobre la independència i fent-ho, la democràcia deixaria de ser una entelèquia, llunyana i abstracta. Però la realitat és una altra i la democràcia espanyola i la de les sucursals que l’apliquen no ens permetrà mai votar independència, com no ens perpetrà votar el concert econòmic, és una democràcia feta a mida per protegir Espanya.

És per això que en els comicis electorals, els catalans votem, en tot cas, a independentistes, fet plausible, sí, però limitat, tant com ho som els individus: parcials, personals, finits en unes característiques concretes que convencen més o menys, d’aquí la evident divisió de vot, i d’aquí que sigui una total demagògia afirmar que la força de la independència és el número de vots que una campanya de publicitat ha sabut atraure al voltant d’un cartell concret.

Es diu que la força de la independència al carrer no és reflectida a l’hemicicle Català, ni que tampoc ho serà a l’espanyol, és clar que no! Ho voldríem, ho proclamem, pensem que sumant diferents independentistes tots junts a la ‘foto finish’ sumes parts i guanyes globalitat, però hem après que aquesta també acaba sent una opció limitada més: ara multitudinària, ara solitària.

Els encerts del sistema funcionen i hi són precisament per mantenir aquest sistema que no vol la independència de Catalunya; i ens dol, perquè encara hi ha companys que no veuen que els qui ens neguen la possibilitat de votar quelcom més que no solament als seus diferents partits i candidats són els qui més saben que la Independència la guanyarem quan la votem fora del circuit d’unes eleccions dins l’estreta democràcia espanyola: la guanyarem en un Referèndum Català d’Independència, quan tots els partits treguin els seus cartells per publicitar la mateixa protagonista: la independència; mentrestant, les motxilles del pacte fiscal, de la república, de l’ecologia… distrauen i el que és pitjor confonen. Tot i així des d’aquí sempre un aplaudiment a tots/es els companys independentistes que entren dins el sistema per fer-li front des de dins. Ànims als qui ja hi són i ho fan i, també, als qui s’hi volen sumar.

…al refugi 307, caminant pels passadissos d’un dels 1400 refugis ‘oficials’ a Barcelona, construïts per refugiar-nos de les bombes del nacionalisme espanyol, ens dèiem que el fracàs de la Constitució espanyola i la farsa de la transició Barbas es fa evident amb l’existència encara, dins del territori estatal espanyol, dels forts moviments independentistes Basc i Català. La democràcia espanyola no ha acabat amb aquestes aspiracions, segons la seva constitució il·legals, perquè precisament la independència és la victòria de la Democràcia, de la que va amb majúscules, de la que empara els Drets Universals, la que empara la llibertat col·lectiva dels Pobles i nacions com a condició prèvia, inclús, a l’aplicació dels drets fonamentals de l’home (ressol.lució 637(A7) de l’ONU).

I mentrestant els ‘pares’ constitucionals fan acudits de tan hòrrida ofensiva contra els Catalans, la Montse, la Itziar, la Mamen, la Carme, la Ester, la Carolina… ens mostren la cruesa, el plor, l’amargor, la indefensió, la incertesa, la frustració, la perplexitat… Com sempre, el voluntarisme social és el que manté el relat viu, el que ens recorda, el que ens ensenya i el que els farà callar quan tots nosaltres, per fi, votem Independència en un referèndum d’autodeterminació.

…Clama la Irene amb els embenats a la mà: ‘Mare, tu que des d’allà dalt els veus de més a prop diguem quina cara tenen els que ens llencen les bombes, que si mai els veig passar per sota el balcó de casa els hi tiro un test al cap… Sempre diem que les bombes cauen i les bombes no cauen mare, que ens les tiren!”*

La nostra consciència profundament democràtica ens sap fer veure que és amb la Independència que els ciutadans Catalans assolirem l’oportunitat de retrobar-nos amb una democràcia justa i real, la nostra, una democràcia que ,com definia en Lincoln, és ‘de i per al Poble’.

*Text de la visita teatralitzada al Refugi 307.

One thought on “Anna Arqué: ‘Party-democràcia’

  1. Molt bon article, Anna. Molt emotiu, molt sincer i carregat de raons. Tota la raó, amb els espanyols la raó, la llibertat i totes les paraules pròpies dels estats democràtics i lliures, no funcionen. Hem d’apretar una mica més: des de dins i des de fora, cal seguir apretant els nostres polítics, els líders d’opinió, intel·lectuals, gent que influeixi a tota la població perquè siguem una gran majoria. Endavant i independència. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s